Aquest més la revista està dedicada a la Jornada d’inici de curs de Comunió i Alliberament, el text de la qual trobareu a les pàgines centrals. El Primer Pla inclou alguns dels testimonis que, arreu del món, han acompanyat el lema proposat: “La fe, compliment de la raó”.
El 7 d’octubre, durant l’atac de Hamàs, se celebrava també l’Inici de curs de la petita comunitat de CL que viu escampada en aquella terra on la xifra de morts ja és incomptable. Estaven junts, palestins i israelians, quan les sirenes han esquinçat el matí. I des de llavors tot es va precipitar. Calia anar al fons de la pregunta de qui som, a qui pertanyem, ¿queda algun vincle essencial quan tot es desintegra? De què serveix guanyar el món i perdre’s a si mateix? Les paraules, les anàlisis i l’allau de consideracions penúltimes són incapaces de resistir davant de les imatges d’aquestes setmanes. Tanmateix, hi ha hagut un fet diferent de la resta. El patriarca llatí de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, s’ha mostrat disponible a intercanviar-se pels infants israelians que han sigut segrestats: «Jo estic a punt. Qualsevol cosa. Si això pot donar-los la llibertat i fer-los tornar a casa, disponibilitat absoluta de part meva». De quina experiència neix un gest més radical que qualsevol mal o qualsevol injustícia? Un gest que incendia la pregunta plantejada durant l’Inici de curs: com es pot conèixer Crist de tal manera que s’hi pugui recolzar tota la vida.

Pocs dies abans, a la pregunta d’on és Déu davant de tot el que està passant, el mateix Pizzaballa havia contestat: «La pregunta és: on és l’home? Què n’hem fet de la nostra humanitat?». I hi afegia «Per recuperar la humanitat primer de tot hem de mirar Crist, que és l’home concret. Si no, ens quedarem en la vaguetat, en l’abstracció. Jesús com a presència real que canvia, que toca la nostra vida». Tal com ha tocat la vida de les persones que expliquen la seva història en aquestes pàgines, des d’Ucraïna fins a l’Amazònia, cadascú amb la seva “guerra” per afrontar. Com Souzy Hazin, palestina de Betlem: «Abans de conèixer el moviment estava preocupada pel meu futur i el dels meus dos fills. Em sentia sola i superada». No entenia per què havia hagut de néixer precisament allà. Però va tenir un encontre que li va obrir els ulls i el cor, “amb persones que em tractaven com un ésser humà i això em va canviar la vida. A la seva mirada hi reconec Jesús». Diu que ara és feliç d’haver nascut a Betlem. «M’han ensenyat podem canviar el món si canviem primer nosaltres mateixos».