Tots hem sofert una sacsejada en veure el que passa a Israel i Palestina, i ens hem sorprès un cop més davant d’un món que sembla dominat tan sols per la violència, el terror i la mort. Que aquests esdeveniments succeeixin a llocs relativament allunyats no importa. Qualsevol es pot sentir part d’aquesta espiral d’odi que sembla imparable i que ens deixa consternats. Alhora, és impossible eludir una pregunta tan difícil com profunda: «Què té a veure aquesta circumstància, aquest drama, amb mi? Què diu a la meva vida, al meu present, al meu destí?». Havent-nos pres seriosament aquesta pregunta, han sorgit durant aquestes setmanes diverses converses interessants amb alumnes i companys de feina.

En aquests diàlegs m’han cridat l’atenció dos fets especialment. El primer és que a la mitjana els falta informació, dades i coneixement històric de la situació. Em sembla que és un signe dels temps. Volem opinar sobre tot –o, més ben dit, volem jutjar-ho tot– però no tenim eines per fer-ho. Davant d’unes circumstàncies tan complexes i tràgiques, fa falta tenir paciència i humilitat per llegir, estudiar i aprofundir-hi. Que difícil que és això en el context en el qual vivim! Sembla que el format de la informació ha d’ocupar sempre poques línies, un titular, un post a Instagram. A més, tenim un fort incentiu que ens porta a ocupar-nos de “les nostres coses”, ignorant les grans qüestions que ocorren al món. Molt sovint renunciem a llegir la premsa o seguir els debats perquè «estem ocupats, hem d’estudiar o treballar...»; seria interessant entendre què significa educar-nos en una cultura veritable.

El segon factor es refereix al tipus d’informacions que rebem de la premsa i de la televisió, que aquests dies van plenes de descripcions tècniques, polítiques, socials. Es tracta de factors decisius, òbviament. Alhora, com més aprofundim en el que està passant a través d’aquestes lents, comprenem més bé la impossibilitat d’albirar una solució que només passi per aquí. Les anàlisis històriques més refinades i les propostes polítiques més intel·ligents no poden oferir-se com una resposta completa a la pregunta pel significat que el nostre cor crida davant de la tràgica realitat. En el fons, ens semblen respostes justes, però parcials.

Què fem, doncs? Com ens posem seriosament davant de la tragèdia que està succeint, sense renunciar a la profunditat i a la veritat de la nostra exigència de significat? Fa falta una paraula, una hipòtesi, una esperança més gran que nosaltres.

M’ha impressionat rellegir Lluc 6, 27-35. «[Jesús alçà els ulls cap als seus deixebles i digué:] Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. […] Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim».

És una proposta increïble. Semblen les paraules d’un boig. Qui pot estimar el seu enemic? Com es pot estimar algú que ha matat el teu fill, violat la teva mare o segrestat un amic teu? És impossible. Tanmateix, aquestes són les úniques paraules diferents, veritables. Les úniques paraules que estan carregades d’esperança, no de la il·lusió d’una pau impossible. Les úniques paraules que estan plenes d’un amor incondicional i no d’odi. Les úniques paraules que prometen una recompensa (una gran recompensa!) i no una venjança. De fet, són les úniques paraules raonables davant de la irracionalitat del comportament bestial dels homes. Creure en l’Home que les va pronunciar, en la seva Presència i incidència històrica és l’única esperança veritable. Per això el gest d’oració, dejuni i abstinència del dimarts 17 d’octubre, convocat pel cardenal Pizzaballa, era quelcom gran i raonable. Per això, la imploració constant de la pau per part del papa Francesc és gran i veritable. No és “assumpte de mossens”, és el reconeixement d’homes vertaders que han vist i han tocat la pròpia incapacitat, la pròpia impotència, la impossibilitat total de fer el bé i, per tant, tenen posada la seva esperança en Aquell que pot donar-los la pau.

Només pel desig d’aprendre i estimar els altres amb profunditat i gratuïtat, com ens va ensenyar Jesús, val la pena imaginar accions operatives. No es tracta de resoldre el conflicte o afrontar els problemes polítics que l’han generat. S’ha de buscar la veritable pau, que només és possible fiant-se d’Algú més gran que nosaltres. Les accions que els homes poden realitzar per una pau veritable són moltes, i cal perseguir-les amb totes les energies disponibles: invertir en l’educació de nens i joves, esgotar totes les opcions diplomàtiques per a una estabilitat duradora, treballar en un “alto el foc” immediat que estalviï el dolor infinit de noves víctimes. Quantes obres han nascut i crescut en aquests territoris tan martiritzats que persegueixen amb força, des de fa temps, aquests objectius (pensem, per exemple, en la presència dels cristians a Terra Santa des de fa moltes dècades). Que la creativitat, la intel·ligència i el coratge dels homes es puguin posar al servei de la pau, que els homes puguin aprendre a estimar a tothom com a germans, fins i tot a l’enemic.