Quan l’acció brota exclusivament del subjecte, quan la llibertat es redueix a una simple presa de decisions autònomes, sense crida, l’home es troba sol. Es desdibuixen les fronteres entre el Bé i el Mal, es fluidifiquen les estructures antropològiques i el jo es converteix en un procés de verificació permanent, incapaç de posar-se en joc i maldestre en la seva relació amb la realitat objectiva. Quan això succeeix, quan l’anàlisi representa la totalitat de l’anhel humà i no existeixen conviccions reals ni vincles amb l’altre, hom es pregunta: es poden viure humanament els reptes del nostre temps?

En una trobada oberta a tothom el passat 24 d’octubre, el catedràtic emèrit de la facultat de medicina de la Universitat de Milà Giancarlo Cesana va mirar de respondre aquesta qüestió en presència de la clamorosa mirada d’un públic barceloní conformat fonamentalment per universitaris i adults, tots plegats al Dipòsit del Rei Martí per tractar la qüestió de la ferida postmoderna, de la urgència de seguir i de fiar-se d’algú en una realitat que va a la deriva i en què s’hi clissa una evident manca de sentit.

En la seva reflexió, Cesana va posar l’èmfasi en el paper que ha tingut històricament l'Església en tant que creadora de cultura, il·luminant el camí no tan sols dels fidels, sinó també del pensament occidental, almenys fins fa algunes dècades; i és que, en el seu intent d'adaptar-se als nous temps, la màxima institució religiosa del Cristianisme ha caigut en el cercle viciós de l'anàlisi sociològica, és a dir, ha passat d'infondre cultura a preguntar-se per la cultura, la qual cosa no deixa de ser un símptoma més de la nostra era, el tret principal d'un món hostil en el qual es fa evident el risc de viure confinats i immòbils en una bombolla. Va insistir Cesana en què, vers aquesta realitat, cal reivindicar el paper de la Comunitat en tant que trencadora de solitud i combatent de la pròpia por: hom ha de trobar-se amb ell mateix en l’aliè per entendre que existeix alguna cosa més gran que ell, alguna cosa que orienta i que urgeix a tothom a trobar el seu lloc en el món, món comú i lliure que ens crida a caminar.

Tot seguit, el professor va conferir que la solució a la majoria de crisis socials de l'actualitat rau en l'assaig-error, en el descobrir quines són les batalles que un ha de lluitar, i és que el carisma no es transmet de cap altra forma que per mitjà del viure una vida orientada, dirigida al propòsit i en a resposta a alguna cosa prèvia: vivint la meva vida, seguint i fent el Bé, soc un testimoniatge d’allò evident, d'una Experiència que no pot descriure's de cap altra forma.

Cada dia és un cúmul de decisions individuals davant les quals un decideix apostar, caminar
cap a una cosa i no cap a una altra, és per això que Cesana va descriure la presència pública
no com allò que té per objecte el canviar el món íntegrament, com l'analitzar i l'estudiar meticulosament el tot amb la finalitat d'alterar-ho, sinó com aquella Amistat, aquella companyia que fa evident una certesa que fa que els altres se sentin cridats. Canviar l'entorn, que no el món, és clau. És l'única cosa que qualsevol individu pot fer en la seva quotidianitat, perquè l'home està fet per buscar la Veritat, una Veritat que l’allibera, que és l’única resposta.

Així doncs, podria dir-se que el testimoni de Giancarlo Cesana va ser un recordatori, una
evocació al seny i a la deguda companyia en una existència que ha de reconèixer els seus
límits per tal de no estancar-se en un moment històric complicat, caracteritzat pel xoc irracional de voluntats lànguides, on el bucle crític fa encara més difícils el saber i el reconèixer: Crist és la vida de la meva vida i cada dia m’haig de retrobar amb ell.