Davant de l’escalada de violència, crueltat i mort d’aquests dies «la pregària és l’única cosa concreta i raonable, adequada a la gravetat d’una situació on no s’albiren motius d’esperança basats només en les capacitats humanes. Nosaltres estem convençuts que el que és impossible per a l’home és possible per a Déu», apunta Davide Prosperi, president de la Fraternitat de Comunió i Alliberament. El moviment ha sigut una de les primeres realitats a adherir-se a la invitació del patriarca llatí de Jerusalem, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, d’entregar el dimarts 17 d’octubre a la pregària, el dejuni i l’abstinència per la pau i la reconciliació.

Per què Comunió i Alliberament ha decidit de seguida unir-se a la crida del patriarca?
Perquè en compartim l’objectiu i el mètode –respon Prosperi–. L’objectiu: compartim el judici segons el qual, quan no s’albira cap indici de solución ni motius concrets d’esperança basats en les capacitats humanes, l’única cosa concreta i raonable és la invocació a Déu Pare, Aquell que ho pot tot, perquè miri amb misericòrdia els seus fills i s’encengui el desig de la pau als cors. El que és impossible per als homes, és possible per a Déu. I la pregària és una entrega molt concreta a Déu: a Ell li entreguem l’esperança que els ostatges siguin retornats com més aviat millor i que s’acabi de seguida la matança de civils innocents.

I pel que fa al mètode?
La guerra porta a la història les divisions que resideixen al cor de l’home. La pregària, en canvi, s’ofereix com a gest i camí d’unitat. I ens recorda quina és la condició per construir la pau. Amb iniciatives com aquesta, acollides i viscudes en família, a les parròquies, a les diòcesis, als grups, la pregària expressa la unitat del poble que es reuneix per invocar l’acció de l’Esperit Sant i la intercessió de Maria Reina de la pau.

Una pregària que promou la unitat: és un camí practicable?
N’hem tingut una experiència fa poc a Milà, amb el Camí Dona nobis pacem organitzat per la Coordinació diocesana d’associacions, moviments i grups, que va tenir lloc el 7 de setembre, culminant amb una vetlla de pregària amb l’arquebisbe Mario Delpini: allà vam veure com hi participaven plegats pastors i fidels del Patriarcat de Moscou i de l’Església ucraïnesa de ritual bizantí.

Diàleg, trobada, unitat a partir de la pregària: com de realista és aquest camí, avui en dia, a Terra Santa?
És possible demanar i afirmar la unitat, també entre diversos pobles, reconeixent igualment –sense ingenuïtat– quines són les causes d’aquesta violència. Entre tants raonaments geopolítics i sociològics que sentim, cal no oblidar mai que aquesta guerra no és entre israelians i palestins. I que Hamàs no és Palestina: són terroristes. A les nostres comunitats de Terra Santa hi ha tant israelians com palestins. No és veritat que la trobada sigui impossible, això ho demostra la nostra experiència. Coneixem la set de pau i justícia que tenen. Els nostres amics palestins volen la pau. I, ells els primers, estan terroritzats per tot això.

L’actual i tràgica escalada ha tornat a fer obrir els ulls de molts –dins l’Església també– a un conflicte oblidat i als sofriments dels pobles de Terra Santa...
A CL és constant l’atenció sobre Terra Santa, per diversos motius. Primer, perquè tenim comunitats nostres a Jerusalem i a Betlem, i amb ells compartim el que està passant. En segon lloc: cada any organitzem peregrinacions a Terra Santa guiades per sacerdots de CL, com ho féu també el nostre fundador, don Luigi Giussani, el setembre de 1986. Després, hi ha alguns Memores Domini que treballen amb la Custòdia de Terra Santa. I col·laborem amb realitats actives a l’Orient Mitjà com l’Associació Pro Terra Sancta.

No només pregària, sinó també dejuni, demana el patriarca...
El dejuni és l’oferiment de si. És una manera de dir, a Aquell que pot fer allò que per nosaltres és impossible: ens posem a la Teva disposició. Comunió i Alliberament s’adhereix a aquesta crida a tot el món, unint-se a les iniciatives promogudes per les diòcesis o organitzant-ne d’altres juntament amb altres realitats del laïcat catòlic.

En una societat secularitzada com la nostra, com es pot fer creïble i practicable el camí de la pregària i del dejuni davant de l’enormitat de les violències, opressions, injustícies que semblen tenir l’última paraula sobre el destí dels pobles?
Estem tots consternats per la violència i la crueltat de què tenim notícia, i certament comparteixo el dret d’Israel a defensar-se. El que volen introduir el papa Francesc i el patriarca Pizzaballa és una lògica nova, que pugui interrompre l’espiral per la qual, davant del mal, tan sovint humanament inexplicable, sembla impossible respondre a la violència i a la guerra si no és amb més violència i més guerra. Per això és raonable practicar el camí de la pregària i del dejuni: perquè ens ajuden a canviar de mirada, en l’entrega a Qui ens ha mostrat un camí diferent. Com ha succeït en la persona de Jesús. En el seu ensenyament, primer de tot: “Para l’altra galta” és una bogeria per l’home d’avui dia: però es justifica perquè mostra amb fets i no només amb paraules, que existeix una mirada sobre la humanitat que està carregada de la consciència del destí de bé de l’altre, del qual jo no puc disposar. I a més hi ha la Creu. Crist assumeix sobre seu tot el mal i tot el pecat de cada home, avui també, i amb la seva sang paga el preu per la sang que vessem nosaltres. Si Crist ha fet això, el més raonable ara és entregar-Li tota la nostra fragilitat i incapacitat que Ell, amb el seu sacrifici, ja ha redimit.

Publicat a Avvenire.it

Foto: Les lluites entre palestins i israelians a Nablus, Cisjordània (Ansa/Alaa Badarneh)