L’Evangeli que hem escoltat està precedit pel relat d’un moment difícil de la missió de Jesús, que podríem definir de “desolació pastoral”. Joan Baptista dubtava que ell fos realment el Messies; moltes ciutats per les quals havia passat, malgrat els miracles realitzats, no s’havien convertit; la gent l’acusava de golafre i borratxo, mentre que poc abans es lamentaven que el Baptista era massa auster (cf. Mt 11, 2-24). Tanmateix, veiem que Jesús no es deixa vèncer per la tristesa, sinó que alça els ulls al cel i beneeix al Pare perquè ha revelat als senzills els misteris del Regne de Déu: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11, 25). En el moment de la desolació, per tant, Jesús té una mirada que arriba a veure més enllà: lloa la saviesa del Pare i és capaç de discernir el bé amagat que creix, la llavor de la Paraula acollida pels senzills, la llum del Regne de Déu que s’obre camí fins i tot de nit.

Estimats germans cardenals, germans bisbes, germans i germanes, som a l’obertura de l’Assemblea Sinodal. I no ens serveix tenir una mirada immanent, feta d’estratègies humanes, càlculs polítics o batalles ideològiques –per exemple, si el Sínode permetrà això o allò; si obrirà aquesta o aquella porta–; no, això no serveix. No som aquí per celebrar una reunió parlamentària o un pla de reformes. El Sínode, estimats germans i germanes, no és un parlament. El protagonista n’és l’Esperit Sant. No, no som aquí com en un parlament, sinó per caminar plegats, amb la mirada de Jesús, que beneeix al Pare i acull tots els afligits i angoixats. Partim, doncs, de la mirada de Jesús, que és una mirada que beneeix i acull.

1. Vegem el primer aspecte: una mirada que beneeix. Crist –fins i tot havent experimentat el rebuig i havent trobat al seu voltant tanta duresa de cor– no es va deixar empresonar per la desil·lusió, no es va tornar amargat, no va abandonar la lloança. El seu cor, fonamentat sobre el primat del Pare, romangué serè també enmig de la tempesta.

Aquesta mirada de benedicció del Senyor ens convida també a ser una Església que, amb cor alegre, contempla l’acció de Déu i discerneix el present; que, enmig de les ones a voltes agitades del nostre temps, no es desanima, no busca escapatòries ideològiques, no s’atrinxera rere conviccions adquirides, no cedeix a solucions còmodes, no deixa que el món li dicti l’agenda. Aquesta és la saviesa espiritual de l’Església, resumida amb serenor pel sant Joan XXIII: «Abans de res cal que l’Església no s’aparti del sacre patrimoni de la veritat, rebuda dels pares; però, alhora, ha de mirar el present, les noves condicions i formes de vida introduïdes al món actual, que han obert nous camins per l’apostolat catòlic» (Discurs per a la solemne obertura del Concili Ecumènic Vaticà II, 11 d’octubre de 1962).

La mirada de benedicció de Jesús ens convida a ser una Església que no afronti els reptes i els problemes d’avui amb esperit de divisió i de conflicte, sinó que, al contrari, giri els ulls envers Déu que és comunió i, amb estupor i humilitat, el beneeixi i l’adori, reconeixent-lo com el seu únic Senyor. Li pertanyem a Ell i –recordem-ho– l’única raó de la nostra existència és portar-lo a Ell al món. Com ens digué l’apòstol Pau, només ens podem gloriar «en la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Gal 6,14). Amb això en tenim prou, només Ell ens sacia. No volem glòries terrenals, no volem quedar bé a ulls del món, sinó arribar-hi amb el consol de l’Evangeli, per testimoniar més bé, i a tothom, l’amor infinit de Déu. De fet, com digué precisament Benet XVI en dirigir-se a una Assemblea sinodal, «la qüestió per a nosaltres és: Déu ha parlat, ha trencat veritablement el gran silenci, s’ha mostrat, però ¿com podem fer arribar aquesta realitat a l’home d’avui, per tal que es converteixi en salvació?» (Meditació durant la Primera Congregació General de la XIII Assemblea General del Sínode dels Bisbes, 8 d’octubre de 2012). Aquesta és la qüestió fonamental. Aquesta és la principal tasca del Sínode: tornar a posar Déu al centre de la nostra mirada, per ser una Església que mira la humanitat amb misericòrdia. Una Església unida i fraterna –o que almenys intenta estar unida i ser fraterna–, que escolta i dialoga; una Església que beneeix i anima, que ajuda als qui busquen el Senyor, que sacseja saludablement els indiferents, que posa en funcionament itineraris per instruir les persones en la bellesa de la fe. Una Església que té Déu al centre i, per consegüent, no crea divisió internament, ni és aspra externament. Una Església que, amb Jesús, s’arrisca. És així com Jesús vol la seva Església, és així com vol la seva Esposa.

2. Després d’aquesta mirada de benedicció, contemplem la mirada de Crist que acull. Mentre aquells que es creuen savis no reconeixen l’obra de Déu, Ell s’alegra en el Pare perquè es revela als petits, als senzills, als pobres d’esperit. Una vegada hi havia una dificultat en una parròquia i la gent parlava d’aquesta dificultat, m’explicaven coses. I una anciana, molt anciana, una senyora del poble, gairebé analfabeta, féu una intervenció com la d’un teòleg, i amb molta mansuetud i saviesa espiritual va fer la seva aportació. Recordo aquell moment com una revelació del Senyor, també amb alegria; i se’m va acudir preguntar-li “Digui’m, senyora, on ha estudiat vostè aquesta teologia tan forta, amb Royo Marín?”. La gent sàvia del poble té aquesta fe. I per això, al llarg de la seva vida, Jesús assumeix aquesta mirada acollidora envers els més dèbils, els que pateixen, els descartats. A ells, en particular, es dirigeix dient el que hem sentit: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11, 28).

Aquesta mirada acollidora de Jesús ens convida també a ser una Església que acull, no que té les portes tancades. En una època complexa com l’actual, sorgeixen nous reptes culturals i pastorals, que requereixen una actitud interior cordial i amable, per poder-nos confrontar sense por. En el diàleg sinodal, en aquest preciós “camí en l’Esperit Sant”, que realitzem junts com a Poble de Déu, podem créixer en la unitat i l’amistat amb el Senyor per observar els reptes actuals amb la seva mirada; per convertir-nos, utilitzant una bonica expressió de sant Pau VI, en una Església que «es fa col·loqui» (Carta enc. Ecclesiam suam, n. 34). Una Església “de jou suau” (cf. Mt 11, 30), que no imposa càrregues i que repeteix a tothom: “veniu, tots els qui esteu cansats i afeixugats, veniu vosaltres que heu tancat la porta a l’esperança, l’Església és aquí per vosaltres!” L’Església amb les portes obertes per a tothom, tothom, tothom.

3. Germans i germanes, Poble sant de Déu, davant de les dificultats i els reptes que ens esperen, la mirada de Jesús que beneeix i que acull ens deslliura de caure en algunes temptacions perilloses: la de ser una Església rígida –una duana–, que s’encuirassa contra el món i mira cap al passat; la de ser una Església tèbia, que es rendeix a les modes del món; la de ser una Església cansada, replegada sobre ella mateixa. Al llibre de l’Apocalipsi, el Senyor diu: “Jo soc a la porta i truco, perquè obrin la porta”; tanmateix, germans i germanes, Ell truca a la porta tantes vegades, però des de dins de l’Església, perquè el deixem sortir juntament amb l’Església a proclamar el seu Evangeli.

Caminem plegats: humils, vigorosos i alegres. Caminem seguint les petjades de sant Francesc d’Assís, el sant de la pobresa i la pau, el “boig de Déu” que portà al seu cos les llagues de Jesús i, per revestir-se d’ell, es despullà de tot. Que difícil és per a nosaltres, així com per les nostres institucions, portar a terme aquesta espoliació interior i també exterior! Sant Bonaventura explica que, mentre el pobret d’Assís pregava, el Crucifix li digué: «Francesc, vés i repara casa meva» (Legenda maior, II, 1). El Sínode serveix per recordar-nos que la nostra Mare Església té sempre necessitat de purificació, de ser “reparada”, perquè tots nosaltres som un poble de pecadors perdonats –ambdues coses: pecadors i perdonats– sempre amb la necessitat de tornar a la font, que és Jesús, i emprendre de nou els camins de l’Esperit perquè arribi a tothom el seu Evangeli. Francesc d’Assís, en un període de grans lluites i divisions entre el poder temporal i el religiós, entre l’Església institucional i els corrents herètics, entre cristians i altres creients, no en va criticar ni atacar cap, només va abraçar les armes de l’Evangeli, és a dir, la humilitat i la unitat, la pregària i la caritat. Fem el mateix nosaltres! Humilitat i unitat, pregària i caritat.

I si el Poble sant de Déu amb els seus pastors, provinents de tot el món, alimenten expectatives, esperances i fins i tot alguns temors sobre el Sínode que comencem, recordem un cop més que no es tracta d’una reunió política, sinó d’una convocació en l’Esperit; no un parlament polaritzat, sinó un lloc de gràcia i comunió. L’Esperit Sant desfà, molt sovint, les nostres expectatives per crear quelcom nou que supera les nostres previsions i negativitats. Podria dir que els moments de pregària són els més fructuosos del Sínode, també l’ambient de pregària, a través del qual el Senyor obra en nosaltres. Obrim-nos i invoquem a l’Esperit Sant, Ell és el protagonista. Deixem que el protagonista del Sínode sigui Ell! I caminem amb Ell, amb confiança i alegria.