Benvolguts germans i germanes, bon dia! Continuem les nostres catequesis. El tema que hem escollit és: “La passió per evangelitzar, el zel apostòlic”. Perquè evangelitzar no és dir: “Mira, blablabla” i prou; hi ha una passió que t’implica per complet: la ment, el cor, les mans, la manera de caminar, tot. Tota la persona està implicada en aquest anunci de l'Evangeli, i per això parlem de passió per evangelitzar. Després d'haver copsat en Jesús el model i el mestre de l'anunci, fixem-nos avui en els primers deixebles, en allò que van fer els deixebles. L'Evangeli diu que Jesús «en designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar» (Mc 3,14). Dues coses: perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar. Hi ha un aspecte que sembla contradictori: els crida per quedar-se amb ell i perquè se’n vagin. Un diria: o una cosa o l'altra; o bé quedar-se o bé marxar. Però no: per a Jesús no podem caminar sense romandre en Ell i no hi ha un romandre en Ell sense caminar. No és fàcil d'entendre això, però és així. Mirem de posar una mica de llum al sentit de les paraules de Jesús.

En primer lloc, no hi ha un caminar sense romandre en Ell. Abans d'enviar-los en missió, Crist —diu l'Evangeli— «els va cridar» (Mt 10,1). La proclamació parteix d'una trobada amb el Senyor. Tota activitat cristiana, especialment la missió, comença aquí. No s'aprèn en una acadèmia, no! Comença amb una trobada amb el Senyor. Ser testimoni, de fet, vol dir irradiar la seva presència. Però, si no rebem la seva llum, ens apaguem; si no ens trobem amb Ell sovint, l’únic que comunicarem serà a nosaltres mateixos en comptes d'ell, i tot serà en va. Per tant, només la persona que està amb Ell pot portar l'Evangeli de Jesús. Qui no està amb Ell portarà idees, però no pas l'Evangeli.
Tanmateix, no hi ha un romandre en Ell sense caminar. De fet, seguir Crist no és un acte íntim de caràcter subjectivista: sense anunci, sense servei, sense missió, la relació amb Jesús no creix. Observem que a l'Evangeli el Senyor envia els deixebles abans d'haver completat la seva preparació. Poc després d'haver-los cridat, ja els envia! Això vol dir que l'experiència de la missió forma part de la formació cristiana. Recordem doncs aquests dos moments constitutius per a cada deixeble: estar amb Jesús i ser enviat per Ell.

Primer, els deixebles són cridats i, després, enviats; però abans Crist els dirigeix un discurs, conegut com el “discurs missioner”. Així és com s'anomena a l'Evangeli. Es troba al capítol 10 de l'Evangeli de Mateu i són com els “estatuts” de l'anunci. D'aquell discurs, que us aconsello de llegir avui —res, només és una pagineta de l'Evangeli—, en destaco tres aspectes: per què anunciar, què anunciar i com anunciar.

Per què anunciar:
La motivació rau en nou paraules de Jesús, que ens farà bé de recordar-les: «De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc» (Mt 10,8). Són només nou paraules. Però per què cal anunciar? Perquè de franc ho he rebut i ho heu de donar també de franc. L'anunci no parteix de nosaltres, sinó de la bellesa d'allò que hem rebut gratuïtament, sense cap mèrit: conèixer Jesús, descobrir que som estimats i salvats. És un regal tan gran que no ens el podem guardar per a nosaltres, sentim la necessitat de difondre'l; i de fer-ho de la mateixa manera, és a dir, en la gratuïtat. En altres paraules: tenim un do, per tant, estem cridats a convertir-nos en do; hem rebut un do i la nostra vocació és convertir-nos nosaltres en do per als altres. En nosaltres hi ha l'alegria de ser fills de Déu, cal que la compartim amb germans i germanes que encara no la coneixen! Aquest és el perquè de l'anunci. Anem i portem l'alegria del que hem rebut.

Segon: què hem d’anunciar, doncs?
Jesús diu: «Pel camí prediqueu dient: “El Regne del cel és a prop”» (Mt 10,7). Vet aquí el que ens demana, abans que cap altra cosa i per tota cosa: Déu és a prop. Però, no oblideu mai això: Déu sempre ha estat a prop del poble, Ell mateix els ho va dir: “Mireu, quin Déu és tan a prop de les Nacions com jo de vosaltres?”. La proximitat és una de les coses més importants de Déu. N’hi ha tres de coses importants: proximitat, misericòrdia i tendresa. No ho oblidis! Qui és Déu? El Proper, el Tendre, el Misericordiós. Aquesta és la realitat de Déu.
Quan prediquem, tot sovint convidem la gent a fer coses, i això està bé; però no oblidem que el missatge principal és que Ell és a prop: proximitat, misericòrdia i tendresa. Acollir l'amor de Déu és més difícil perquè sempre volem ser el centre, volem ser els protagonistes, tenim més ganes de fer que de deixar-nos modelar, de parlar més que d'escoltar. Però aleshores, si en primer lloc posem allò que fem, els protagonistes continuem sent nosaltres mateixos. En canvi, l'anunci ha de donar primacia a Déu. Primer de tot, donar primacia a Déu, i donar als altres l'oportunitat d'acollir-lo, d'adonar-se que és a prop. I jo al darrere.

Tercer punt: com anunciar.
És l'aspecte en què més s’allarga Jesús: com anunciar, quin és el mètode, quin ha de ser el llenguatge per proclamar. És significatiu. Ens diu que la manera, l'estil, és essencialment el testimoni. Testimoniar no només implica la ment i dir alguna cosa, no rau en els conceptes. Ens implica per complet: l’intel·lecte, el cor, les mans, tot. Els tres llenguatges de la persona: el llenguatge del pensament, el llenguatge de l'afecte i el llenguatge de les obres. Els tres llenguatges. No es pot evangelitzar només amb la ment o només amb el cor o només amb les mans. Tot hi està implicat.
I, quant a l'estil, l'important és el testimoni, tal com vol Jesús, que ens diu: «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops» (Mt 10,16). No ens demana saber enfrontar-nos als llops, és a dir, saber discutir, lluitar i defensar-nos: no. Podríem pensar així: tornem-nos rellevants, nombrosos, prestigiosos i el món ens escoltarà i ens respectarà, així vencerem els llops. No, no és així. Sinó que us envio com ovelles, com anyells, i prou. Si no vols ser una ovelleta, el Senyor no et defensarà dels llops, i ja t’apanyaràs com puguis. Però si sou ovelles, tingueu la seguretat que el Senyor us defensarà dels llops. Ser humils. Jesús ens demana que siguem així, que siguem humils i amb ganes de ser innocents, que estiguem disposats al sacrifici. És això el que representa l'anyell: mansuetud, innocència, dedicació, tendresa. I Ell, el Pastor, reconeixerà els seus anyells i els protegirà dels llops. En canvi, els anyells disfressats de llop queden desemmascarats i desmembrats. Un Pare de l'Església va escriure: «Mentre siguem anyells, guanyarem i, encara que estiguem envoltats de nombrosos llops, els podrem vèncer. Però si ens convertim en llops serem vençuts, perquè serem privats de l'ajuda del pastor. Ell no alimenta llops, sinó anyells» (Sant Joan Crisòstom, Homilia 33 sobre l'Evangeli de Mateu). Si vull pertànyer al Senyor, he de deixar que Ell sigui el meu pastor, i Ell no és pastor de llops, és pastor d'anyells dòcils, humils, benignes amb el Senyor.

Encara sobre com anunciar, em crida l'atenció que Jesús, en comptes de prescriure què cal portar en la missió, diu què cal no portar. De vegades se sap d’algun apòstol, que va d’un lloc a l’altre, que diu que és “apòstol” i ha donat la vida al Senyor, i, en canvi, porta molt d’equipatge. Però això no és del Senyor, el Senyor et fa lleuger d’equipatge i et diu què no has de portar: «No us emporteu a la bossa cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.» (Mt 10, 9-10). No cal portar res. Ens demana que no ens recolzem en certeses materials, que caminem en el món sense mundanitat. El que cal dir és això: vaig al món no amb l'estil del món, no amb els valors del món, no amb la mundanitat, —per a l'Església, caure en la mundanitat és el pitjor que pot passar—, hi vaig amb senzillesa. Així és com s'anuncia: mostrant Jesús més que parlant de Jesús. I com el mostrem? Amb el nostre testimoni. I, finalment, caminant junts, en comunitat: el Senyor envia tots els deixebles, però ningú hi va sol. L'Església apostòlica és totalment missionera i en la missió troba la seva unitat. Per tant, cal anar-hi com a bons anyells, mansos i bons, sense mundanitat, i anar-hi plegats. Aquesta és la clau de l'anunci, aquesta és la clau de l'èxit de l'evangelització. Acollim aquestes indicacions de Jesús. Que les seves paraules siguin el nostre punt de referència.

Llegeix l’article a la pàgina web de la Santa Seu