L'homilia del papa Francesc al funeral de Benet XVI
Plaça de Sant Pere, 5 de gener de 2023

«Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46). Són les darreres paraules que el Senyor va pronunciar a la creu; el seu darrer sospir —podríem dir— capaç de confirmar allò que va caracteritzar tota la seva vida: un continu confiar-se a les mans del seu Pare. Mans de perdó i de compassió, de guarició i de misericòrdia, mans d'unció i benedicció que el van impulsar a lliurar-se també a les mans dels seus germans. El Senyor, obert a les històries que trobava al llarg del camí, es va deixar cisellar per la voluntat de Déu, carregant sobre les espatlles totes les conseqüències i dificultats de l'Evangeli, fins a veure les seves mans nafrades per amor. «Mira’m les mans» (Jn 20,27), va dir a Tomàs, i ho diu a cadascun de nosaltres: «mira les meves mans». Mans nafrades que surten a trobar-te i no deixen d'oferir-se a fi que coneguem l'amor que Déu ens té i que hi creguem (cf. 1 Jn 4,16).

«Pare, a les teves mans confio el meu esperit» és la invitació i el programa de vida que inspira i vol modelar com un terrissaire (cf. Is 29,16) el cor del pastor, fins que hi bateguin els mateixos sentiments de Crist Jesús (cf. Flp 2,5). Entrega agraïda de servei al Senyor i al seu Poble, que neix d’haver acollit un do totalment gratuït: «Tu em pertanys... Tu pertanys a ells», xiuxiueja el Senyor; «tu estàs sota la protecció de les meves mans, sota la protecció del meu cor. Roman en les meves mans i dona'm les teves». És la condescendència de Déu i la seva proximitat, capaç de confiar-se a les mans fràgils dels seus deixebles per alimentar el seu poble i dir amb Ell: preneu i mengeu, preneu i beveu, això és el meu cos, entregat per vosaltres (cf. Lc 22,19). La synkatabasis total de Déu.

Entrega que prega, que es forja i es depura silenciosament entre les cruïlles i contradiccions que el pastor ha d'afrontar (cf. 1P 1,6-7) i la confiada invitació a pasturar el ramat (cf. Jn 21,17). Com el Mestre, porta sobre les espatlles el cansament de la intercessió i el desgast de la unció pel seu poble, especialment allà on la bondat està en lluita i els germans veuen perillar la seva dignitat (cf. Hb 5,7-9). En aquesta trobada d’intercessió, el Senyor va gestant aquella mansuetud capaç de comprendre, acollir, esperar i anar més enllà de les incomprensions que això pot generar. Fecunditat invisible i inaferrable, que neix de saber en quines mans s'ha dipositat la confiança (cf. 2Tm 1,12). Confiança que prega i adora, capaç d'interpretar les accions del pastor i ajustar el seu cor i les seves decisions als temps de Déu (cf. Jn 21,18): «Pasturar vol dir estimar, i estimar també vol dir estar disposats a patir. Estimar significa donar el veritable bé a les ovelles, l'aliment de la veritat de Déu, de la paraula de Déu; l'aliment de la seva presència».

I també entrega sostinguda per la consolació de l'Esperit, que sempre el precedeix en la missió: en la recerca apassionada per comunicar la bellesa i l'alegria de l'Evangeli (cf. Gaudete et exsultate, 57); en el testimoni fecund d'aquells que, com Maria, romanen de moltes diverses maneres al peu de la creu, en aquesta dolorosa però robusta pau que no agredeix ni sotmet; i en la tossuda però pacient esperança que el Senyor complirà la seva promesa, com ho havia promès als nostres pares i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1,54-55).
També nosaltres, aferrats a les darreres paraules del Senyor i al testimoniatge que va definir la seva vida, volem, com a comunitat eclesial, seguir les seves petjades i confiar el nostre germà a les mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb l'oli de l'Evangeli, que ell va escampar i testimoniar durant la seva vida (cf. Mt 25,6-7).

Sant Gregori Magne, en finalitzar la Regla pastoral, convidava i exhortava un amic a oferir-li aquesta companyia espiritual: «enmig de les tempestes de la vida, m’encoratja la confiança que tu no deixaràs que m’enfonsi i em mantindràs a la taula de les teves pregàries. I que, si el pes de les meves faltes m'afeixuga i humilia, tu em prestaràs l'auxili dels teus mèrits per redreçar-me». És la consciència del Pastor que no pot portar tot sol allò que, en realitat, mai podries sostenir tot sol i, per això, és capaç d'abandonar-se a la pregària i a la cura del poble que li va ser confiat. És el poble fidel de Déu que, reunit, acompanya i confia la vida de qui ha estat el seu pastor. Com les dones de l'Evangeli al sepulcre, estem aquí amb el perfum de la gratitud i l'ungüent de l'esperança per demostrar-li, un cop més, aquest amor que no es perd. Volem fer-ho amb la mateixa unció, saviesa, delicadesa i entrega amb què que ell va saber-ho fer al llarg dels anys. Volem dir junts: «Pare, a les vostres mans confiem el nostre esperit».

Benet, fidel amic de l’Espòs, que el teu goig sigui perfecte en sentir definitivament i per sempre la seva veu!