Huellas núm. 1 Gener de 2023

El veritable rostre

Segons Giussani, la cultura, la caritat i la missió són les «dimensions fonamentals» d'una autèntica experiència cristiana, d'una vida en plenitud, de cada gest perquè sigui veritablement humà.
Per a ell, aquestes tres «modalitats» representen «una qüestió de vida o mort per al gest mateix», com escriu a El camino a la verdad es una experiencia.
Són el «veritable rostre» de qualsevol expressió perquè es pugui viure segons el seu sentit últim i mostri, per tant, una concepció de la vida, realitzant la llei suprema de l'existència que és l'amor, i s'obri a una relació amb tothom. Sense esquemes.
No es tracta de “conseqüències pràctiques”, sinó que formen part de l’esdeveniment mateix de Crist, que entra en la vida. «La missió és indicativa d'una presència amorosa», diu Marta en aquest número, que viu el seu compromís amb la universitat com «un moviment: una successió de moviments que no sorgeixen d'una habilitat, sinó d'un Amor que ha encisat la meva vida gràcies a rostres i que actua mitjançant la meva vida.

Aquest número parla de llavors escampades pels sembrats, concretes i profundes, de l'existència compartida amb els altres, en tots els seus aspectes. La revista s’enceta amb un diàleg amb Davide Prosperi, president de la Fraternitat de CL, sobre Mn. Giussani, amb motiu del Centenari que tot just acaba. L’ímpetu de vida que ell encarnava reviu avui en persones i llocs d’arreu del món, on la passió per Crist esdevé passió per l'home, per cada home, partint d'un mateix fins a arribar a qui sigui que hom es trobi.
Al "Página Uno" trobareu un podcast que ha nascut del desig de tres amigues d'explicar a tothom el que han trobat. També hi trobareu un aprofundiment sobre la crisi antropològica i el debat sobre la identitat sexual. O la mirada que Tolkien plasma en les cartes que va enviar al seu fill mentre era al front de guerra sobre la lluita entre el poder i la pau que es lliura en el cor de cadascú en cada conflicte. I també l'experiència d'algunes entitats benèfiques: gestos senzillíssims, com portar menjar als sense llar, en què un hi va amb la seva necessitat humana a l’encontre de la de l'altre. No “per fer un servei social, trobar una solució a les seves dependències, ni molt menys per fer que es converteixin”, sinó “per fer memòria que només Crist és capaç de respondre”, com afirmen els amics de Luxemburg. Diu Giussani a El sentit de la caritativa: «precisament perquè els estimem, comprenem que no serem pas nosaltres qui els farà feliços. I sabem que ni la societat més perfecta, ni l’entitat legalment més sòlida i irreprotxable, ni la riquesa més ingent, ni la salut més fèrria, ni la bellesa més pura, ni la civilització més desenvolupada, no els podrà fer mai feliços».
La cultura, segons Giussani, tampoc es podrà separar mai d'aquesta consciència, mai serà un intel·lectualisme: «La racionalitat que salva l'univers de l'absurd és una persona: Jesucrist». I així «la veritable dimensió cultural cristiana es posa en joc contrastant la veritat de la Seva persona amb la nostra vida, en totes les seves implicacions».