A les 3.30 del matí del 15 d'octubre em vaig despertar a les fosques en una habitació d'hotel, em vaig rentar les dents i em vaig vestir. Vaig omplir el termo de cafè i em vaig posar en marxa per escoltar el Papa. No estava a Roma, sinó a una illa de les Bahames, intentant que no m’envaís la tristesa.

Quan ens va arribar la notícia que el Papa volia rebre’ns en audiència pel centenari de Mn. Giussani, de seguida vaig estar a punt de comprar un bitllet d'avió. Però quan vaig saber que el calendari del meu nou esquadró preveia traslladar-nos a l'illa per a un entrenament a l'octubre, em vaig adonar que no seria possible estar a la plaça de Sant Pere amb milers dels meus amics més apreciats amb qui encara no m’he trobat.
Els mesos previs, cada cop que algú parlava de l'audiència, m’ofegava en una onada de decepció, però dins meu també hi habitava una curiosa invitació a seguir el que Ell està fent amb mi i per a mi ara. Un dels millors amics que m'ha donat el Senyor em va dir una vegada: «Carie, o bé t'ha perdut la pista -i en aquest cas no és el Senyor de l'Univers- o bé aquesta és la manera com Ell fa que siguis més tu mateixa». Les circumstàncies inevitables es converteixen en el camí inequívoc que cal seguir.
Abans de l’alba, vaig caminar a la llum de les estrelles fins a la Beach House, un dels dos bars de l'illa. Quan hi vaig arribar, el terra era ple de les deixalles de la gresca de la nit que ja s’acabava. Vaig intentar, almenys, recollir unes ampolles de cervesa, vaig preparar un lloc per al meu ordinador i em vaig preparar per a la pregària matinal, els cants i els vídeos del Mn. Giussani. Amb la mateixa sorpresa i admiració del 7 de març de 2015, quan estava asseguda a la tercera fila, ara tornava a esperar el Papa, no per un gest reduït a formalitat, sinó ple d'afecte filial.
L’esdeveniment cristià, una expressió que es va fer carn per a mi als braços de la columnata de Sant Pere, va canviar el curs de la meva vida. I anys després, en una placeta de les Bahames, a les fosques, em vaig adonar que resava amb fervor per tots els amics que eren en aquell moment en aquella plaça. Resava per mi i per tots els bevedors de cervesa escampats pel meu voltant, perquè l’esdeveniment cristià tornés a succeir en nosaltres “com un bell dia”.
Buscava entre la multitud les cares dels meus amics que venien dels Estats Units, Itàlia, Canadà i molts altres països, i vaig riure de valent quan els vaig trobar! Mirant atentament cada rostre, conegut o desconegut, em vaig adonar que cadascú pot recórrer la seva història a través dels rostres i dels testimonis, estirant del fil fins a la vida i el "sí" de Mn. Giussani. El fil vermell de la plenitud, de la tendresa per la meva vida i de la meva experiència del cent per u passa pels rostres, les preferències, els afectes i trobades concretes, fins a la història del Mn. Giussani. I si espero el Papa, l'Església que «surt a trobar-me», és perquè aquest amor l'he heretat de Mn. Giussani a través d'aquella cadena d'amics.
No sé dir com hauria estat ser allà, i la tristesa continua. Sí que puc dir, però, que el que he viscut i estic vivint no és un premi de consolació. El testimoni de seixanta mil pelegrins, les històries dels quals tenen el mateix accent que la meva, la tendresa del Papa, que ens té tanta estima que ens parla sense embuts, que ens corregeix amb franquesa i claredat, que s’apropa a mi i «em coneix, coneix les meves traïcions i m'estima igualment, m'estima, m'abraça, em reclama, espera de mi, m’assenyala, té expectatives sobre mi», tal com ens va dir parlant de Crist l'última vegada que el vam anar a veure. Aquestes coses em fan saltar de la cadira, plena d'aquella «inquietud profètica i missionera» que sorprenc “flamejant en el meu cor”. No vull quedar-me aturada al camí!
Carie, Jacksonville (Florida - Estats Units)