«Simó, fill de Joan, m'estimes?». És la primera frase amb la qual Jesús s’adreça a Pere en l'Evangeli que acabem de sentir (Jn 21,15). I l'última frase és: «Pastura les meves ovelles» (v. 17). En l'aniversari de l'obertura del Concili Vaticà II sentim que el Senyor ens adreça també a nosaltres, com a Església, aquestes paraules: M'estimes? Pastura les meves ovelles.
1. Primer de tot: M'estimes? No és sinó una pregunta, perquè l'estil de Jesús no consisteix tant a donar respostes, sinó en plantejar preguntes, preguntes que provoquen la vida. I el Senyor, que «mogut pel seu gran amor, parla als homes com a amics i conviu amb ells» (Dei Verbum §2), pregunta sempre, una vegada i una altra, a l'Església, la seva esposa «M'estimes?». El Concili Vaticà II va ser una gran resposta a aquesta pregunta. A fi de renovar el seu amor, per primera vegada a la història, l'Església va dedicar un Concili a preguntar-se sobre si mateixa, a reflexionar sobre la seva pròpia naturalesa i missió. I va redescobrir que Ella és misteri de la gràcia generat per l'amor, que Ella és Poble de Déu, el Cos de Crist, el temple vivent de l'Esperit Sant!
Aquesta és la primera mirada que cal tenir sobre l'Església, la mirada des de les altures. Sí, l'Església cal mirar-la, primer de tot, des de les altures, amb uns ulls enamorats com els de Déu. Preguntem-nos, doncs, si a l'Església partim de Déu, de la seva mirada enamorada de nosaltres. Sempre tenim la temptació de partir del jo en comptes de Déu, d’anteposar les nostres agendes a l'Evangeli i deixar-nos portar pel vent de la mundanitat seguint les modes de l'època o refusar el temps que la Providència ens dona i recular. Parem atenció: tant el progressisme que s’adapta al món, com el tradicionalisme -o "involucionisme"- que es lamenta per un passat que ja no existeix, no són gestos d'amor, sinó d'infidelitat. Són egoismes pelagians, que anteposen els seus gustos i plans a l'amor que agrada a Déu, l'amor senzill, humil i fidel que Jesús va demanar a Pere.
M'estimes? Redescobrim el Concili Vaticà II per tal de retornar la primacia a Déu, a l'essencial, a una Església boja d’amor pel seu Senyor i per tots els homes que Ell estima, a una Església rica en Jesús però pobra en mitjans, a una Església lliure i alliberadora. El Concili assenyala aquest camí a l'Església: la fa retornar, com passa amb Pere en l’Evangeli que és enviat a Galilea, a les fonts del seu primer amor, per redescobrir la santedat de Déu en la seva pobresa (cf. Lumen Gentium, 8c; cap. V). També nosaltres, cadascú de nosaltres tenim la nostra Galilea, la Galilea del nostre primer amor, i sens dubte cadascú de nosaltres avui està convidat a tornar a la seva Galilea per escoltar la veu del Senyor: «Segueix-me». I allí, redescobrir l'alegria perduda en la mirada del Senyor, crucificat i ressuscitat, concentrar-nos en Jesús. Redescobrir l'alegria. Una Església que ha perdut l'alegria ha perdut l'amor.
Cap al final dels seus dies, el papa sant Joan XXIII va escriure: «Aquesta vida meva que ara s’apropa a la seva posta no podria acabar d’altra manera que no fos concentrant-me tot jo en Jesús, fill de Maria... En una gran i continuada intimitat amb Jesús, contemplat en imatge: infant, crucificat, adorat en el Sagrament» (Diari de l'ànima, 977-978). Heus aquí la nostra mirada des de les altures, aquí la nostra font sempre viva: Jesús, la Galilea de l'amor, Jesús que ens crida, Jesús que ens pregunta: «M'estimes?» (...)

Continua la lectura del discurs a vatican.va