El poble cristià és un poble estrany. No és una cosa que es pugui dir amb orgull, però tampoc amb vergonya. El passat 17 de setembre a dos quarts d’onze del matí, ho van constatar algunes ànimes de Monistrol que van veure com una corrua de suposats excursionistes travessaven els carrers de la vila en absolut silenci. Eren famílies de totes les edats, algunes amb fills grans o bebès, altres acabats de casar, sacerdots, Memores Domini, universitaris, jubilats… En fi, un poble en camí. Un poble estrany perquè anava en silenci. Un poble estrany perquè més endavant, un cop iniciat l’ascens a la Muntanya, es va posar a resar el rosari. Un poble estrany perquè no perseguia una fita esportiva, ni s’apuntava a una oferta d’oci de cap de setmana, sinó que feia una cosa que per a molts podria semblar un anacronisme insòlit: pelegrinar.

I què és això de pelegrinar? Bàsicament, n’hi ha un que sap on va i guia. Els que els costava més caminar, pel motiu que fo, anaven primers, eren els preferits del qui guiava i marcaven el pas. A continuació, sense cap separació, anava la resta i cadascú feia el que sabia fer: qui portava aigua, n’oferia; qui podia carregar el bebè d’algú que estava cansat, el carregava; qui sabia cantar, cantava seguint algú que dirigia; qui podia resar, resava; els nens petits feien el que fan els nens quan són petits. I tothom, amb més o menys consciència, es feia company de camí amb Maria, mare de gràcia i misericòrdia. Deslliureu-nos dels nostres enemics i empareu-nos ara i en l’hora de la nostra mort, amén. I fent això, paradigmàticament som l’Església que camina, en la qual, Maria és una pelegrina més. Caminem amb ella i aprenem a seguir com ella seguia, atenta a tot el que fa Jesús. Pelegrinar és això.

Un cop al santuari, vam tenir la gràcia de poder celebrar una Missa a la basílica. Jesús ens deia que «la llavor que cau en terra bona són els qui escolten la paraula amb un cor bo i generós, la retenen i, amb perseverança, arriben a donar fruit». Mentre Comunió i Alliberament pregava a la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, perquè en aquest curs que comença se’ns concedeixi el do d’un cor bo i ben disposat, el cor del moviment cantava “Imperayritz de la ciutat joyosa”, del Llivre vermell de Montserrat, un manuscrit medieval que recull cants dels pelegrins dels segles XIII i XIV. De sortida, el virolai.

Després de venerar la imatge de la Moreneta al Cambril i dinar a la plaça, va tenir lloc una altra raresa d’aquest poble estrany que és el poble cristià, una raresa potser particular del nostre carisma: plegats, vam acabar cantant cançons d’arreu del món que mai t’haguessis imaginat que sabria ningú. L’últim cant va cloure el pelegrinatge implorant «Sota la Vostra Protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu. No desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats. En tots els perills, deslliureu-nos sempre, Verge gloriosa i beneïda». I amb aquesta petició, enguany, ens posem en marxa.