Víctor Pérez-Díaz a la presentació de la biografia de Mn. Giussani, Madrid

Pérez-Díaz: «Giussani i Leopardi, fars en la boira»

És un dels grans estudiosos de la nostra societat, una llar en construcció amb preguntes sempre obertes. I aquest «impuls per arribar al que és sublim», com reconeix en Mn. Giussani. Parlem amb el sociòleg Víctor Pérez-Díaz
Juan Carlos Hernández

Víctor Pérez-Díaz, potser el sociòleg espanyol més prestigiós, en la seva última publicació, Faros en la niebla, assegura que la secularització pot ser una ocasió per a l'experiència religiosa. Afegeix que, a hores d'ara, «la sensació de drama augmenta i les preguntes queden suspeses en l'aire. El desordre actual promou la insatisfacció a causa de les respostes dels dirigents polítics, de les elits de torn, dels aparells mediàtics i els seus llocs comuns». En aquest context, considera que Leopardi i Giussani poden ser dos referents clars.

Per què la secularització és una oportunitat?
Un repte és sempre una oportunitat. Les coses no estan decidides a priori. El moment actual és el moment d'una modernitat dubtosa i alhora orgullosa de si mateixa: la seva tasca consisteix a combinar els seus propis dubtes amb el seu orgull. En els segles precedents, la gent pensava que estava molt clar que calia estar d’un costat o de l’altre... Però les coses no són pas blanques o negres. En realitat, són més complicades. Amb el temps s’ha vist que les guerres de religió eren, en bona part, guerres estatals, civils i incivils, de les quals calia penedir-se. Aquesta experiència de penediment pels excessos i les violències és recurrent. Hi ha, o hi pot haver, un procés d’aprenentatge continu. Arribats a l'any 2022, tornem a tenir, en certa manera, els mateixos problemes de sempre. La història no evoluciona inexorablement en una direcció, va fent tombs. Hi ha avenços, negar-los és absurd. Però ara tenim capacitats en unes coses i no en unes altres. Per exemple, la qüestió de la mort: és un tema que la modernitat tendeix a deixar opac. Però la pregunta sobre l'eternitat continua ben present. El drama de durar i no durar, no només tu sinó també la gent que estimes, segueix ben present. I la sensació de l'impuls per arribar al sublim també. Es tracta d’un romanticisme exagerat? No, és una cosa recurrent en la vida humana, en la vida de les persones.

Malgrat aquests avenços, diu que al món d'avui l'home no se sent a casa seva.
Sempre tenim una pregunta que ens ronda: visc en una llar, però... fins i tot si és així, quant de temps durarà? En el plantejament modern, ens fa la impressió que estem creant coses, construint, fins i tot una llar. En això hi ha un component positiu perquè ets responsable del que fas. Però té un component negatiu: amaga les limitacions de la teva capacitat de fer, la ingent quantitat de coses ja fetes.
Les religions ofereixen un sentit a les preguntes, els drames, l’experiència dels límits i les nostàlgies. Són també una llar, sí, però també cal tenir en compte que cal deixar la llar. Potser millor fer-ho sense gaires ruptures. Pensem en els romans: tenien casa seva, terrenys, déus locals i familiars. Però en un moment donat havien d'anar a la guerra, havien de sortir a l'àgora, havien de debatre en públic, havien d'enfrontar-se a reptes i perills, havien d'anar-se'n amb les legions, lluny. Les èpoques modernes i contemporànies són èpoques de constant recerca i abandó de la llar, de situacions a l'aire i al desaire.

En aquesta situació, vostè afirma que Leopardi i Giussani són fars en la boira, per què?
Giussani està obsessionat amb què fer amb els joves que estan en una mena d'aventura dramàtica, tragicòmica, melodramàtica. Acompanya aquesta experiència i, als anys 50, està disposat a fer-hi alguna cosa significativa. És una persona molt normal del nord d'Itàlia. Amb el seu catolicisme complex, sabedor de la gran quantitat de compromisos que cal prendre per continuar funcionant, que prové d'una experiència plena d'ambigüitats i rareses, en què convivien el feixisme i la Democràcia Cristiana i altres moviments. Però Giussani té un impuls vital, un impuls romàntic. Veu i entén l'experiència que proposarà com una experiència de religiositat. És una experiència combativa. No en el sentit de combatre contra algú o alguna cosa, sinó una experiència plena d'impuls, de trobades, d'amors, d'identificacions, d'ajudes, de dons. És un impuls que dona una satisfacció immensa. I resulta que té una estima singular per Leopardi, que sorprèn.

Leopardi, que era un poeta ateu.
Sí, és clar. Leopardi està desesperat, però canta amb una vivacitat immensa la seva desesperació. Hi ha una contradicció entre aquesta desesperació i com Leopardi viu el present, fins al final i més enllà del final. Fa un cant a la vida que Giussani entén com una cosa afí al seu propi sentiment. A vegades, és intensitat en la solitud, d’estar i no estar a lloc. En un espai difícil de definir amb paraules precises perquè conté una contradicció interna, però amb un missatge clar: la intensitat del compromís amb la vida i el moment present. Enmig de la desesperació que produeix anar cap al no-res, Leopardi crida intensament com si el seu crit hagués de persistir indefinidament. És una situació límit que em resulta difícil de precisar amb paraules.
Entre Giussani i Leopardi hi ha una afinitat en l'afirmació de la vida, encara que sigui en forma de protesta per una vida curta, o per una vida insuficient. Fins on arriba aquesta afirmació i de quina manera podem pair aquesta experiència? Queda obert. Crec que jo no he arribat a fer-ho del tot. Intento apropar-m’hi i així ho he entès. El sentiment del sublim de Leopardi és una cosa que roman en el cap i el cor de Giussani. Parla de la sublimitat del sentir com un referent: és un impuls d'anar fins al límit però anomenant-lo pel nom tant com pot. Es tracta d’un moment curiós de l'experiència occidental moderna, que sol expressar-se de manera irreligiosa o arreligiosa. L'esperit religiós pot sentir una afinitat profunda amb aquesta experiència, és una mena de fraternitat de talent, de tarannà. No pots viure aquesta experiència, no tens dret a modificar els termes amb què la gent ha expressat allò que sent. Expressar el que un sent és molt complicat. No és obvi saber-ho fer. És un problema de reflexió, de psiquiatre, de confessor, d'amant que et comprèn, d'amistats íntimes. És el que passa al matrimoni Curie: en la seva manera de plantejar les coses, on no hi ha cap Déu i no hi ha experiència religiosa, sí que hi ha una mena d'apassionament per trobar alguna cosa d’explícitament existencial, moral. Es tracta de trobar afinitats selectives entre allò criptorreligiós -o allò religiós que no s'expressa com a religiós-, i la religiositat.
Crec que Giussani fa un intent meritori, que no té per què assolir del tot, les coses no necessàriament s’assoleixen. Em crida l’atenció. No interpreto el que fa CL com a organització, si està fent això o allò en el món, aquí no hi entro. Jo miro el testimoni de Giussani, que té una ànsia de cuidar les ànimes, i que planteja aquesta ànsia en uns termes tan propers com li són possibles al Leopardi que té al davant.

És sorprenent que Leopardi sigui un amic per a Giussani i no pas un enemic...
No és un enemic, és gairebé una mena d'ànima bessona. És un personatge que va al seu aire, que té la seva vida. Cal respectar rigorosament la seva experiència en els seus propis termes, altrament Giussani no seria fidel a l'amistat amb ell. Si hi ha amistat, reconeixes les experiències dels altres. Es reconeix, maldestrament, com solen ser els reconeixements recíprocs, que mai no són nítids ni clars i tenen sempre el seu component de percepció confusa. Aquesta era, d'altra banda, la visió que tenia la gent del Barroc, centrada no tant en la idea clara i diferent cartesiana com en percepcions confuses, que van millorant tant com es pot. Això és important per entendre la Modernitat, no segons la Il·lustració del s. XVIII, sinó segons claus més complexes. Hi ha una conversa complexa entre uns temps històrics i uns altres que, amb l’estultícia narcisista del moment present, s'oblida. Una conversa que està en contra d’anar massa a correcuita, buscant un futur buit. I així ningú té la menor idea que, per posar un exemple, de sobte esclatarà una guerra a Ucraïna.

La ciència i l'art poden ajudar aquesta conversa?
Els científics purs estan obsessionats amb la seva ciència i, aquest mateix apassionament els fa créixer arrels. Hi ha pistes interessants en l'humanisme laic, secular, i, per descomptat, en els artistes. La ciència juga a traspassar contínuament el seu propi llindar, dominada sovint per deliris de grandesa. D'una banda, és un error, però, d'altra banda, vist amb perspectiva, és un error que pot incorporar aportacions interessants al progrés del coneixement de la humanitat. Si els comprens, ja has avançat una mica. Cal tenir un judici graduat, aquesta és la clau de l'educació. L’educació no és informació.
Molts semblen tan obsessionats amb la informació que no saben què fer amb les complexitats i les nuvolositats del passat, perquè pensen que han de superar-lo -creuen ells-, o simplement qualificar-lo de bo o dolent, exaltar-ne un, cancel·lar-ne un altre; això és terrible.