Al Meeting de Rímini estàs immers en una bellesa imponent, composta de milers de detalls tractats amb cura, com les línies pintades a mà pels joves que veiem a la portada. Poc t’ho haguessis pensat que algú les ha pintades una a una, o que fossin tan joves. Aquí, a l'agost, joves i adults aprofiten les vacances per construir els espais per aquesta setmana, fent torns amb altres voluntaris de totes les edats i procedències. Són una presència que no es pot encasellar. El Meeting comunica una cosa senzilla i estranya alhora: enmig del desinterès general, hi ha algú que té passió pels altres i per si mateix. És molt significatiu haver pogut escoltar des de l'escenari de Rimini Al-Issa, una de les principals autoritats islàmiques: per a ell, la "saviesa" de Mn. Giussani és haver entès que "la privació més gran, en el context actual, és la pèrdua del sentit del que és humà”. Paraules en les quals ressona allò que per al fundador de CL -precisament en la seva intervenció al Meeting l’any 1985, de la qual se n’ha extret el lema d'enguany-, era el perill més gran que corre la humanitat: "la pèrdua del gust de viure”.
El Meeting, que parla de tot, també dialoga amb aquesta problemàtica, i ho veiem en la passió per l’home que s’hi respira. Passió per si mateix i pel seu destí.

Així doncs "l'essencial és saber veure-hi". Aquestes paraules acampaven entre els versos vertiginosos de Fernando Pessoa, protagonista d'una de les exposicions. Un autor impactant que fragmenta i multiplica el seu jo en altres jos, però no en té prou amb això i clama per la presència d’un amic que el comprengui, i segueix cercant: "Ho vaig tenir tot en una mà en la recerca ansiosa que omplia les meves nits i els meus dies. Però mai el meu cor». Tenia tal percepció de la seva dimensió humana que va arribar a dir "tot és poc per al que vull" i, alhora, que "tot val la pena, si l'ànima no és petita". Els signes d'aquesta humanitat infinitament assedegada resplendien arreu: en les històries més discretes i en les més cridaneres, en la persistència de mantenir-se amb vida fins i tot als gulags o en l'estudi de les galàxies, en la caritat diària, en l'art, en la justícia, en la música.
Al Meeting no hi trobaves pas la solució a les catàstrofes del món, però sí l'interès per la persona que hi ha al darrere d'una càmera fotogràfica, al darrere de qualsevol obra o tasca. Sense un subjecte, no hi hauria res, i aquesta és l'única construcció que val la pena.
Tant els ponents com els guies de les exposicions, tant les personalitats d'alt nivell com els voluntaris, tots van quedar meravellats per un fenomen: l'atenció per la cada persona que tenien al davant. "T’adones que busquen alguna cosa, que venen amb una obertura, una necessitat", va dir la Susana, la guia d'una exposició: "I no només els interessen les coses que explico, sinó jo mateixa". Pur interès, per la pròpia vida i per la de l'altre. La gratuïtat d'una mirada és poderosa. Sembla no res, però desperta la consciència.
En aquell discurs de 1985, Mn. Giussani va meditar sobre com havia nascut històricament l'interès per Crist: amb una pregunta. "Però per què aquest home diu aquestes coses?" I amb una resposta que emergia dels cors, quasi “sense que la gent en fos conscient. Immediatament, si algú hagués fet aquella pregunta, hauria sentit com a resposta: "Perquè estima l'home, perquè té passió per l'home!".