A la jornada d’inici de curs, Mn. Julián Carrón va començar la seva intervenció tot dient: «L'experiència d'aquests dos anys [de pandèmia] ens ha ensenyat que res no pot impedir que, fins i tot amb aquesta forma [virtualment], pugui succeir allò que el nostre cor espera». El patiment que hem viscut al llarg de la pandèmia ha fet ressorgir amb més força a cadascú de nosaltres el desig del nostre cor, el desig d'estar junts de nou. I la darrera edició del PuntBCN n'ha estat una mostra.

A l'explicació del lema del Punt d'aquest any, «Viure és començar, sempre, a cada instant», se'ns interpel·lava, tant als ponents com als participants, a donar resposta a les preguntes següents: en què consisteix el fet de tornar a començar?, És possible tornar a començar?, d'on pot hom treure les energies per tornar a aixecar-se sempre, a cada instant?, De quina vivència parla Pavese? Totes elles es condensen en la pregunta plantejada al comunicat final: es pot néixer de nou?
Després del que he viscut, puc afirmar que tota la realitat del PuntBCN em respon a les preguntes plantejades, ja que el Punt és un d'aquells «llocs» que permeten a un entendre com n’és de concret l’altre. Un «lloc» on poder comprendre que només es creixem amb l’altre, “fent junts”. És per això que a l'hora d'explicar què ha significat el Punt per a mi, m'agradaria definir-lo com un «lloc», on al costat d'una comunitat i una amistat he pogut tornar a néixer.
Per mi, aquesta comunitat, aquesta amistat, va començar tot just en aterrar a la meva nova parròquia. Un diumenge a la sortida de missa vaig sentir unes amigues mestres d'escola que parlaven de la idea d'acompanyar-se dia rere dia en la seva professió, sobretot a l'hora d'afrontar les dificultats que s'estaven trobant amb els alumnes a la tornada del confinament . Així va ser com vaig començar a participar d'aquestes trobades virtuals, doncs per aquell temps encara no podíem trobar-nos de manera presencial. Vaig descobrir un «lloc» on poder experimentar la trobada entre dues mirades.
A l'inici del present curs vam decidir reprendre les trobades, ara ja presencialment. Per això vam demanar a dos bons amics, tots dos directors d'escola, que ens acompanyessin a la feina que estàvem realitzant. Va ser arran del treball que es va plantejar la possibilitat d'organitzar una taula rodona sobre educació per a l'edició del Punt d'aquest any. La nostra preocupació era la dificultat amb què ens trobàvem a l'hora de despertar el desig dels nostres alumnes, la nostra incapacitat per ajudar-los a néixer de nou. Per això vam decidir convidar Daniele Mencarelli, pare, escriptor i poeta. Als seus llibres ell narra com va tornar a néixer, així que vam decidir demanar-li prestada la seva mirada i les seves paraules per poder respondre la pregunta: què cal per néixer de nou?
A la taula rodona de Punt, Daniele ens recordava com sempre ha anhelat germans que busquessin el mateix que ell, que tinguessin les mateixes ganes de compartir la seva experiència sobre aquestes preguntes fonamentals. D'aquesta recerca pròpia del cor de l'home neixen realitats com la del Punt, «una meravellosa germanor» –de què parlava Mencarelli– on poder afrontar junts els «temes pels quals val la pena viure».
Però també ens recordava que tot això no és possible sense una mirada, ja que la mirada és l'avantsala de la trobada. Sí, aquesta trobada és possibilitat de salvació per a la meva vida, ja que em permet descobrir aquella presència que ens està salvant en tot moment, de la manera més imprevista possible. És a dir, que ens permet tornar a néixer.
Així ho vam poder experimentar aquell cap de setmana, concretament cada vegada que fixàvem la mirada als rostres de qualsevol dels participants, però de manera especial al dels voluntaris. M'era impossible no sorprendre'm amb l'entrega dels voluntaris en acció, que havien decidit invertir el seu temps lliure en la preparació del PuntBCN, veig en ells un compromís preciós amb la construcció de l'Església.
Però... Què hi ha darrere de tots aquests rostres canviats? L’encontre amb una mirada que em fa guanyar la llibertat. La mateixa mirada amb què es va trobar Nicodem fa més de vint segles, l'única mirada que realment pot transformar el cor de cada home. Només la trobada amb aquesta mirada ens permet viure-ho tot de manera nova: les circumstàncies polítiques i socials del moment, la tasca d'educar els fills, els reptes que cal afrontar en els nostres treballs, fins i tot el patiment provocat tant per una guerra com per una malaltia terminal.
Per tot això considero que seria un error pensar que el Punt comença i acaba amb tot allò que s'ha viscut al llarg de només un cap de setmana, i que haurem d'esperar a l'any que ve per tornar-lo a viure. Ara que he viscut i experimentat de prop el PuntBCN, he vist que és el resultat d'una manera d'estar obert al món i de dialogar que m'és atractiva. Com deia al principi, el Punt és un «lloc» on juntament amb una comunitat i una amistat, un pot tornar a néixer. Però no només un cap de setmana cada any, sinó sempre, a cada instant.
Pep, Barcelona