Moçambic
Hem viscut els Exercicis Espirituals, convidats a la casa dels Missioners de la Consolata, a Maputo. Per a mi ha estat la primera vegada que he pogut estar amb gent del Moviment en aquest país, a centenars de quilòmetres de la missió que vaig començar fa poc a Namapa. He conegut una comunitat senzilla i viva que m’ha acollit amb molta cordialitat.
Poder visitar les realitats que han nascut al llarg del temps a la ciutat ha estat molt bé, encara més veure després d’haver vist una amistat en marxa, sòlida i alhora oberta als afeixugats, als que no tenen temps, no tenen mitjans, o s'han allunyat i han tornat... Què hi ha al seu centre? El centre està fora de nosaltres: és la tendresa i la gràcia de Crist, la Vida de la vida.
Les lliçons dels Exercicis ens ho han recordat, i jo mateix ho he pogut gaudir compartint una setmana amb nous amics amb històries diferents de les meves, però feliços de copsar una sintonia profunda, que va més enllà de cançons o discursos o anècdotes. És una cosa que viu a través d’aquestes coses -fetes bé o malament-, però que cap de nosaltres podria generar amb les seves forces. Ve del centre i crida al centre.
Mn. Filippo, missioner fidei donum

Itàlia
Itàlia
Precisament els dies posteriors als Exercicis Espirituals, la meva dona i jo estàvem implicats en una gran moguda, que ens ha portat a comprendre amb força i urgència la impetuositat amb què Jesús pot entrar a la vida per buscar-nos, i com n’és de bonic dir-li "sí".
Fa 7 anys que estem casats i tenim tres fills. Fa uns mesos que ens plantegem la possibilitat d'intentar tenir-ne un quart, però encara que ella vulgui, jo en canvi soc més prudent. Sempre li he adduït raons concretes (el treball que mai és prou segur, la casa on ens falta una habitació, el cotxe...), sentint-me prou serè doncs, al cap i a la fi, ja tenim tres fills, fins i tot massa seguits. Es com si digués: ja hem fet suficient..!
Llavors va passar que, entre març i abril, vam pensar que potser la meva dona estava embarassada. Les dues primeres proves d'embaràs van ser negatives, fins que vam fer una tercera, només dos dies després dels Exercicis: positiu. Aquí, en aquell moment vaig sentir una gran sensació d'alliberament, gairebé inesperada. “Però, com podia ser –em preguntava a mi mateix- que jo, que era el que tenia més por dels dos, ara estava tan obert?” Al llarg d’aquell dia vaig ser cada cop més conscient del que ens passava, i em van tornar al cap les paraules de Jesús a Pere: «M'estimes? Segueix-me». Aquell nadó que hauria d’arribar era el Senyor que m’estava demanant un “sí”, ja fos a través de la pregària o en família, a través d'un sincer diàleg amb un amic o la pregunta compartida amb la meva dona: "Per què se'ns fa aquest regal, per nosaltres que ni tan sols el buscàvem, quan hi ha amics o parelles que pateixen perquè no poden tenir fills?”. Tot plegat ha encetat un diàleg amb el Misteri que s’ha fet carn, i ens ha alliberat de tota mena de preocupacions sobre la feina, la llar i el caos de la vida.
Aquell mateix vespre, una descoberta: aquell petit òvul fecundat no s’havia implantat a la matriu, i amb la mateixa rapidesa amb la qual aquell embaràs ens havia sorprès entrant a les nostres vides, amb la mateixa rapidesa se’ns havia tret de les mans. L'endemà vaig sentir un buit al cor, nostàlgia per aquella història que no s'ha arribat a escriure. I també un amor enorme per aquell nen, Giacomo, a qui no hem pogut conèixer, juntament amb un sentiment d'agraïment cap a ell i vers qui [el Senyor] ens l’havia regalat, encara que fos breument, per desvetllar-nos i mirar-lo cara a cara, més enllà de les nostres prerrogatives aburgesades. «M'estimes? Segueix-me», la pregunta que la realitat ens va posar al davant, i encara avui ens planteja és la mateixa.
M’han tornat a la memòria les paraules del P. Lepori: «Hauríem de viure el silenci d'aquests dies com quan Marta va romandre allí en silenci, tocada i “ferida” per aquella paraula. No va tornar com si l’haguessin bufetejat. Deixem entrar en nosaltres l’escolta de Marta, la necessitem perquè la nostra vida sigui fecunda amb les paraules i la voluntat de Crist».
Carta signada, Milà

Canadà
Ben sovint m'identifico amb Marta perquè soc neguitosa i tinc la necessitat de sentir-me útil, de fer moltes coses durant el dia, però tot sovint es converteixen en una manera de jutjar-me a mi mateixa i els altres, i són una distracció del que és realment essencial. I també una font d'insatisfacció. Ningú no m'havia descrit mai Marta com una dona canviada per Crist, sinó com un "cas perdut" o sense esperança, ben distreta per les paraules del Senyor. Em va sorprendre el fet que el P. Mauro va destacar la tendresa de Jesús quan crida Marta pel seu nom dues vegades, marcant així l'inici del seu camí de conversió.
En aquest període, en què he començat una nova feina que m'exigeix ser més pacient, en la qual he d'aprendre moltes coses noves i no sempre soc capaç de fer tot el que podria o hauria de fer, escoltant el que ens deien en els Exercicis, ara soc plena d'esperança. Jo també necessito aquesta tendresa i deixar-me canviar per la trobada amb Ell, gràcies al vincle amb els amics que m'han donat. Tot seguint-los, jo mateixa em transformo i els meus dies canvien.
Marta

Itàlia
Els Exercicis de Fraternitat estan a punt de començar i m'organitzo per poder seguir-los amb l’'ipad a casa del meu pare, de 92 anys, que viu sol des que la seva indomable Teresa va tornar al Pare. Aquest vespre dormiré a casa. Erminio és un home amb mal geni però amb una gran fe ben senzilla: va conèixer el moviment a través dels seus fills i nets, i des d'aleshores, ha viscut un ressorgiment d'aquella familiaritat amb Crist que va aprendre i viure de petit, amb la seva família nombrosa. Ara la memòria comença a fallar-li; gairebé ha perdut l'autonomia, però no pas la fe.
Just abans de començar la connexió, m’apropo i l’aviso per dir-li que tinc pensat anar a la meva habitació, deixant-lo a la sala d'estar davant del televisor. Em pregunta si podem seguir els Exercicis junts. M’assec al sofà, vora seu, amb l'ipad el més a prop possible de l'orella, doncs ara ni l'audiòfon és suficient. Així doncs, una mica inclinat per escoltar millor, recolzat a la meva espatlla, segueix les cançons, la lliçó, es queda fregit durant deu mintus, després es desperta i segueix la xerrada. Fins i tot mira les icones. Quan comença a cantar "Sono vecchio ormai" [Ara ja soc vell] m’emociona la seva participació. Finalment, s'alegra de la tecnologia que ha fet possible tot això. I penso en nosaltres, els seus fills, els seus nombrosos nets i besnets que ens apropem a la fe. M’he decidit: també necessiten saber que fins i tot als 92 anys el cor té un desig, reconeix Crist i és feliç en ell.
Elisabetta, Castelleone (Itàlia)

Itàlia
Després de dos anys de pandèmia, aquest any la nostra comunitat ha tingut l'oportunitat de participar presencialment als Exercicis, a Pacengo (Itàlia). Per al meu marit i jo mateixa, des dels primers anys, quan els nens encara eren petits i anàvem fent torns per anar als Exercicis, durant més de trenta anys, han estat una experiència que hem viscut junts.
Però aquesta vegada ell no s'ha pogut inscriure pel seu estat de salut, debilitat pel càncer i la quimioteràpia. El 8 d'abril el Senyor l’ha cridat a la seva presència: per a ell, els Exercicis des del Paradís i, per a mi, l’inesperat regal de poder reemplaçar una persona que s'havia inscrit, però que finalment no hauria pogut participar-hi.
És cert que el Senyor sap què necessita cadascú. En aquest moment tan dolorós per a mi és com si amb aquest regal em digués: «No ploris», no ploris, doncs estàs en una gran comunitat i res no et pot treure la seguretat d'aquell bon destí que el Senyor ha volgut per al teu marit i vol per a tu.
Cada paraula de les lliçons del P. Lepori estava feta i pensada per a mi, per donar resposta a la meva queixa, com ell havia contestat a la de la Marta "revelant-li que tot cor humà està fet per a ell, doncs ell és la única cosa necessària". Aquesta és la verificació vital que he de fer i viure: que "Crist tot ho fa créixer i tot ho fa nou, des de l'amor fins al dolor per la mort".
Rita, Chioggia (Itàlia)

Itàlia
Vaig arribar als Exercicis espirituals tres setmanes després de la mort sobtada de la meva mare. Volia anar-hi igualment perquè en sentia la necessitat, però alhora em semblava que res no podia consolar el meu cor, que res no podia cosir l’esquinç fort i violent de la seva mort. Tenia present aquella trucada telefònica a les 6.30 del matí en què el metge em va comunicar la mort de la meva mare; i vaig haver de donar la notícia als meus germans i al meu pare... Tot estava marcat per un gran dolor. Al cap d'uns dies vaig anar amb el meu marit a viure amb el meu pare i el repte era cada cop més elevat, perquè en aquella casa tot porta la seva “marca”: de com era, de com s'encarregava de les coses, de tot.
Anar als Exercicis era per a mi realment necessari, però el meu cor tenia una ferida massa gran i em va néixer el dubte que potser no estava vivint en el lloc correcte. En canvi divendres al vespre, la presentació del P. Lepori: va parlar d'una promesa que se m’ha fet personalment, una promesa carregada d'un ideal capaç de mirar a la cara la vida i la mort... Finalment havia trobat alguna cosa per a mi! I aleshores el tema del silenci: aquelles paraules em van obrir el cor, perquè realment en sentia la necessitat; volia anar al fons de mi mateixa per sentir l’encís d'aquella conversió que vaig viure fa anys i anys, i veure el Senyor vèncer la mort, l’esquinç, tot.
És això el que em fascina de la meva trobada amb el Moviment i que vaig aprendre de Mn. Carrón: Jesús sempre m’està buscant, apel·la a la meva llibertat per anar a trobar-lo, sense haver de renunciar a la meva humanitat, sense saltar-me res de mi mateixa.
Tornant a casa, vaig estar molt agraïda d'haver vist una vegada més que aquesta història m'acompanya si responc amb un "sí", encara que amb el cor esquinçat, però sens dubte estimat i, fins i tot, amb els cabells comptats.
Barbara, Chioggia (Itàlia)

Regne Unit
Vaig graduar-me en Neurociència i, des de fa anys, sento una profunda insatisfacció amb el treball científic i, a la vegada, el desig d'estar més directament al servei dels altres. Però a través de l'Escola de comunitat i d'algunes amistats, estic descobrint a poc a poc que la meva alegria rau tot obeint-lo a Ell i vivint en les circumstàncies que em fa viure.
Poc abans dels Exercicis, però, la qüestió sobre el sentit del meu treball ha tornat a esclatar, doncs vaig rebre una oferta en l'àmbit acadèmic després del doctorat. Vaig tenir la percepció que, en un món esquinçat per la violència i la necessitat, el Senyor volia que continués treballant en la ciència. Vaig arribar als Exercicis amb una pregunta candent: com puc viure tot això?
Des del primer vespre, les paraules del P. Lepori van ser un alè de vida nova. Em va semblar que em parlava directament, recordant-me el camí que he fet des del retorn a la fe: un camí d'enamorament d'Aquell que em mostra la seva bellesa arreu. Ell és l'únic que necessito a la meva vida. Aquest record em va alliberar de la sensació d'ofec, perquè vaig poder mirar els meus desitjos urgents i demanar a Crist que em mostrés una vegada més que Ell és l’única resposta.
No estic pas sola en aquest viatge. Encara que no coneixia gairebé ningú quan vaig arribar, en aquests dies he pogut conèixer homes i dones el cor dels quals és un espai viu per comprovar que Crist ho és tot. Vaig tornar a casa amb la consciència que és el Senyor -a través del carisma i de l'Església- qui m'està portant a una major maduresa.
Vaig experimentar una nova pau i vaig acceptar l'oferta de treball, demanant a Crist que utilitzés aquest sacrifici per a la seva glòria. A les estones de descans del treball del meu laboratori, em vaig trobar més lliure conversant amb els meus companys, per la consciència que no són les opinions correctes ni l'èxit laboral ni qualsevol altra cosa, sinó Crist, qui satisfà el meu i els seus cors. I l'he trobat, jo soc seva.
Sofia, Cambridge