Per a tot el recorregut d’aquesta edició del PuntBCN, ens hem deixat interpel·lar per la provocació de Pavese: “L’única alegria al món és començar. És bonic viure perquè viure és començar, sempre, a cada instant.” I aquest cap de setmana hem pogut verificar que certament el misteri del naixement és més fort que el de la mort. En primer lloc, hem assistit a l’evidència d’una comunitat d’homes i de dones, d’un poble de famílies que, per alguna raó estranya, comunica una novetat. Com ens ha fet notar un amic quan constatava la dada que emergia amb senzillesa davant la seva mirada: “aquí la gent somriu, com si hi hagués alguna cosa màgica”. L’espectacle de gent corrent que transmet una cosa que malauradament és excepcional, l’alegria. Aquest amic ha topat amb alguna cosa que li ha cridat l’atenció, ha despertat alguna cosa nova. Alguna cosa li ha impactat, sorprès i mogut. Quina és la dinàmica d’aquest canvi?
El canvi de mirada ha depès de que el que teníem al davant ens ha pogut arrossegar. Només podem renéixer quan irromp en l’experiència un factor que trastoca la manera habitual amb què ens relacionem amb la realitat. El nihilisme està a l’aguait, no només en la seva versió ideològica, sinó sobretot perquè atenta contra el desig d’esperar, de construir, de viure una aventura, d’“iniciar empreses que ens portin més enllà de les columnes d’Hèrcules”. Seguint el paral·lelisme amb les paraules de Pavese “presó, estupidesa, malaltia, hàbit” poden corcar el desig si romanem al tancament d’un monòleg interior que no dóna espai a l’alteritat. Quan ens ha impressionat veure que ni la malaltia ni el dolor poden avortar aquesta dinàmica del naixement! Més aviat poden es poden convertir en el nostre aliat més gran per acollir amb senzillesa la naturalesa de la nostra necessitat.
Néixer. Veure la llum. No és possible sense una presència que posi en escac les categories amb què operem habitualment, una vegada i una altra, a cada instant. Aquest tornar a néixer per força té relació amb el veure’ns atrets per una presència, per alguna cosa que està davant nostre, la persuasió del qual fa callar la veu anodina del cansament, de la negativitat, o de la repetitiva lletania de les nostres mesures. Tornar a néixer, estar oberts a la sorpresa de l’instant, a la meravella del viure, només és possible si germina la llavor de l’esperança, de la resurrecció del desig. Tornem a néixer a la trobada amb algú en qui identifico un desig meu. “Cercava germans que buscaven el mateix que jo” ens ha dit Mencarelli, i que percebessin que la meva era “una inquietud normal, i no una malaltia”.
Al llarg d’aquest cap de setmana ha ressonat el ressò de la pregunta que Nicodem va fer a Jesús de Natzaret: és possible tornar a néixer? Però, veritablement, quina és la naturalesa de la pregunta de Nicodem? Què portaria un home com Nicodem, savi, format, pertanyent al poble escollit, un líder religiós i just, a escapolir-se a la nit, inquiet, potser sense poder dormir, a buscar un altre en aparença gens desitjable per als interessos d’elit del moment? De quina manera estarien veient sacsejades totes les categories que configuraven el seu sistema de pensament, les certeses que hauria anat adquirint al llarg de la seva vida?
Mencarelli ens ha recordat que “no sabem d’on ens arriba allò que ens pot rescatar”. Per això, pel que hem viscut aquest cap de setmana, podem afirmar que la nostra responsabilitat és la de deixar-nos posar a prova cada instant. Només així podrem iniciar processos de generativitat social que estiguin a l’alçada dels desafiaments de la nostra època.