Després de dos anys d'aturada per la pandèmia, el fòrum anual Punt Barcelona reprèn el seu camí al recinte de les Cotxeres del barri de Sants amb taules rodones que comprenen diferents àmbits socials: el món empresarial, l'educació, l'art, la fe… «Viure és començar, sempre, a cada instant» és la seva carta de presentació, que posa de manifest la necessitat de continuar vivint la vida, a més de revelar l'ànim amb què qualsevol ciutadà voldria aixecar-se cada matí.

Quin horitzó planteja l'edició d'aquest any?
L'edició d'enguany possiblement estarà molt influenciada per ser la tornada del Punt després de dos anys aturats. Els primers que tornem a començar som nosaltres; els primers que ens reclamem a tornar a viure amb atreviment, proposant una altra vegada el Punt a Barcelona partint del que som: només un grup d'amics. El punt de partida d'aquest any es fixa a l'origen, posa la mirada en el naixement de les coses. Potser la pandèmia ha deixat terra arrasada en nosaltres, però acompanyats podem tornar a començar.
En aquest sentit ens va provocar el diàleg entre el filòsof Josep Maria Esquirol i el teòleg Javier Prades a EncuentroMadrid: «El misteri del naixement és més fort que el misteri de la mort. Aquesta petita desproporció alimenta l’esperança». Aquesta possibilitat de naixement ens interpel·la.

El programa ofereix un diversificat ventall de possibilitats, què trobaran els visitants aquest any?
Principalment, i en primer lloc, un punt de trobada, trobada sincera i honesta. Pot semblar redundant tornar-ho a assenyalar, però el Punt no seria un espai de diàleg real i concret si la seva activitat consistís en una sèrie de conferències tancades, encara que els seus ponents fossin rellevants. L'obertura d'aquest fòrum comença a les taules rodones, pensades per ser sempre un diàleg entre ponents i en últim terme amb el públic assistent, i arriba fins a les ganes que un pot tenir de convidar amics a ser-hi; fins i tot si no van a cap acte, només perquè puguin prendre alguna cosa i vegin la vida que es crea al menjador, amb les famílies, els voluntaris, els ponents... Crec que això és la primera cosa i la més fonamental: un lloc de vida en comú, de construcció en comú, que doni espai a llegir la frase de Pavese («És bonic viure, perquè viure és començar, sempre, a cada instant», quin atreviment!) amb esperança per a cadascú.

Estem vivint un temps ple de perplexitat: allò peremptori és volàtil, les certeses de l'Europa occidental han caigut; enguany, la guerra ha entrat a les nostres vides. Quins desafiaments interpreta Punt Bcn com a propis?
Els nostres desafiaments són els mateixos que els de cada persona que pugui passar per aquí aquests dies: els que tenim a la convivència a la ciutat comuna i els que té cadascun en el seu camí personal. És cert que en aquest ampli panorama identifiquem unes preocupacions més urgents, més properes al cor, i n'han sortit alguns dels actes del programa. Hi ha, evidentment, el rastre de patiment que ha deixat la pandèmia de Covid-19. Aquest patiment, que ha arribat a tothom, es pot mirar d'alguna manera? Em podrien mostrar altres com l'han mirat perquè jo entengui alguna cosa més? Es tracta només de girar full o apartar la mirada del patiment? La taula rodona sobre la pandèmia l'han preparada experts en la malaltia (metges i malalts), així que ens parlaran des de la seva experiència més propera.
D'altra banda, vindrà l'escriptor i el poeta Daniele Mencarelli per a una taula rodona sobre educació. D'ell esperem que ens ajudi a mirar els joves d'avui amb més veritat del que de vegades aconseguim nosaltres com a adults, pares o professors. El moment educatiu és crític, tant pels nois com pels professors. En tots es percep l'embat del confinament, que ha fet aflorar unes fragilitats que començàvem a entreveure abans, però que ara omplen les nostres aules. Per tenir una mica de llum sobre això no hem demanat ajuda a algú que amb la seva tècnica o la seva experiència com a professor ens pugui orientar, sinó a Mencarelli, que ens sembla més capaç que nosaltres per mirar les ferides que sorgeixen entre els nostres estudiants.
Finalment, per no allargar-me, la preocupació per la política (en una trobada sobre Hannah Arendt), pel desenvolupament i l’ús de les noves tecnologies, i per la feina també troben el seu lloc al programa del Punt.

Punt Barcelona s’inaugura amb una ponència sobre l’Església avui, el desafiament moral i pastoral d’una Església en ple s. XXI, i tancarà amb el testimoniatge eclesial d'una inquietud divina. L'arc abraça des del reclam del present i mira finalment cap al passat, cap a les arrels d'un carisma. Donar la mirada al passat per descobrir l'ara?
Exactament. Enzo Piccinini és un testimoni d'un carisma. Luigi Giussani ens ha ensenyat una manera de mirar, de viure, i això ha quedat imprès a Piccinini que, alhora, amb la seva pròpia manera de ser, ha transmès aquest carisma als qui el seguien. Nosaltres, la comunitat de CL a Barcelona, necessitem testimonis de seguiment radical al carisma, a Crist, que transfigura tota la vida. Com transmet el mateix Piccinini, no hi ha res més anticristià que el que cerca tenir la vida ordenada (en el sentit de còmoda, controlada). Podríem caure fàcilment en la temptació de voler posar les coses “en el seu lloc” després de la pandèmia, en lloc d'acollir les circumstàncies en tant que rostre de Déu que se'ns presenta a la vida, com escoltarem dir a ell. I això només és possible viure'l en present, ara i gràcies a la comunitat.