El passat dilluns 4 d'abril, se'ns va regalar a un grup de sacerdots i seminaristes de poder sopar amb Mons. Massimo Camisasca, a la parròquia de Sant Pere del Masnou, la parròquia amb les millors vistes de tota la diòcesi. En un moment de la conversa, don Massimo ens comentava aquests dies que ha pogut compartir amb la comunitat de Barcelona tot dient: «Avui dia, tendim a fixar-nos únicament en les ombres, i ens oblidem que si hi ha ombres, és precisament perquè hi ha llum». Mentre deia aquestes paraules m'era impossible no recordar el dinar de Dijous Sant que vam tenir en aquell lloc mateix, ara fa un any.
Concretament aquell dia, aquest mateix grup de sacerdots i seminaristes havíem convidat un amic prevere perquè ens acompanyés en la relació que estava sorgint entre nosaltres. Ens va insistir que havíem de veure’ns amb una freqüència sòlida i seriosa, i treballar un llibre. És ben curiós que don Massimo ens insistís que el primer pas de l'educació consisteix a crear llocs, llocs físics; llocs on entendre la concreció de l’altre. Llocs on ajudar a comprendre que «un creix en el fer plegats». Des de llavors, ens hem anat acompanyant al llarg d'aquest darrer any tot sostenint-nos en el llibre Padre, de don Massimo.

Tornant al sopar, el que em va impressionar més va ser quan ens va parlar de la comunió, «la comunió és la Trinitat en el temps, nosaltres aquí i ara estem vivint la Trinitat en el temps». I a la pregunta de com ens podem ajudar a viure més veritablement aquesta comunió, ens responia que «la comunió cal alimentar-la, amb els sagraments, amb l'escola de comunitat, i amb el silenci».
Ens va explicar que ell va aprendre a fer silenci gràcies a Mn. Giussani, i que ell –com diria sant Ambròs– «ho va haver de començar a ensenyar abans d'haver-ho après», referint-se a la Fraternitat Sant Carles Borromeu.

És una feina que implica molt de temps, i que cada dia traeixo. És clar que en el silenci es presenten moltes dificultats, avui més que mai. Però avui puc afirmar que el silenci és el que ha canviat la meva vida. El silenci és donar a Déu el primer lloc. Com diu santa Joana d'Arc: «que el primer servei sigui per a Déu». Al silenci s'entrecreuen el rostre de Déu i de l'home. Amb el pas del temps, el silenci s'ha convertit en una set de silenci. He entès que no puc acompanyar les persones si no dedico temps de silenci. Per trobar-se amb les persones cal preparar-se. El silenci és una oració poblada de rostres.

Així, vaig entendre, com diu al llibre El desafío de la paternidad, que la virginitat és una identificació amb la mirada de Crist, «una mirada que sorgeix en la pregària, en la relació contínua amb el Pare». Per tant, així és com la comunió i la pregària estan intrínsecament unides. Com hem llegit a Escola de Comunitat: «tot el que fa l’ésser participat és, en si mateix, oració, és a dir, petició. Fins i tot en allò que comprèn i sent, el jo raonable adora el Misteri, es troba amb el Misteri. No davant del Misteri, sinó a dins del Misteri. Si és oració i petició, també la llibertat es troba a dins del Misteri».
A les portes de Setmana Santa, de la celebració del Misteri pasqual, no puc deixar de pensar en les paraules de don Massimo que la comunió és la Trinitat en el temps, i que nosaltres aquí i ara estem vivint la comunió trinitària. Quin repte, quina proposta, quin cristianisme!