L'empremta de l'experiència espiritual de Mn. Giussani –de qui celebrem el seu centenari aquests dies– és ja un patrimoni de tots els cristians. Si algú no es percep dins d’aquesta influència, potser li bastaria recordar les frases inicials de la primera encíclica de Benet XVI, que són potser les més repetides pel Papa Francesc: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que ofereix un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (Deus Caritas est, 1). Aquest llenguatge de la trobada amorosa, en enfront del moralisme o l’intel·lectualisme, és pur Evangeli, i és en bona part una aportació del fundador de Comunió i Alliberament. En el meu cas, la meva experiència cristiana ha estat intercedida més intensament per una altra figura carismàtica del segle XX, sant Josep Maria (tots dos només acceptarien ser anomenats carismàtics en estricte sentit teològic). Però m'ajuda molt aquesta insistència en l'esdeveniment (avvenimento), que es resisteix a reduir a fórmules abstractes allò que és entranyablement concret: la història de l'amor de Déu per cadascú.

La meva primera trobada amb Giussani i Comunió i Alliberament va ser a la Facultat de Dret de la Complutense, a la segona meitat dels anys 90. L'ambient estudiantil estava políticament agitat, amb Pablo Iglesias com a president de l'associació d'estudiants d'esquerra, mentre altres associacions tenien vincles amb la violència de carrer.

Segueix llegint aquí