Tot sovint fem anar frases fetes com ara “resignació cristiana”, “santa paciència” o fins i tot “fer combregar amb rodes de molí” que, encara que a l'origen signifiquessin una altra cosa, s'han convertit en l’expressió patent d'una mentalitat, profundament arrelada en nosaltres, segons la qual el cristianisme no fora res més que una forma de sotmetiment a un Déu que ens imposa de forma capritxosa preceptes que hem de complir o prohibicions que hem d'observar, reprimint els nostres desitjos si volem evitar un càstig diví. Sembla que no hem avançat gaire en aquests dos mil anys, malgrat que Jesús ja corregia llavors els seus deixebles quan pensaven que els divuit homes que van morir en l’esfondrament de la torre de Siloè van ser castigats pels seus pecats.

El llibre La libertad cristiana d'Adrien Candiard arriba de forma providencial per tombar els darrers bastions i arguments d'aquesta visió moralista de la fe. La principal tesi que el dominic francès destinat al Caire plasma en aquest assaig de poc més de cent pàgines és que el veritable Déu no és ni cruel ni venjatiu, i que no s’inventa regles i prohibicions per sotmetre'ns contra la nostra voluntat. Per demostrar que va ser així des dels inicis de cristianisme, Candiard pren com a punt de partida la carta de sant Pau al seu amic i deixeble Filemó a qui no li “exigeix” que alliberi el seu esclau Onèsim –també convers al cristianisme– sinó que “l’acuita” amablement a fer-ho, deixant intacta la seva llibertat d'optar pel sí o pel no. Sant Pau és meridianament clar quan diu a Filemó: «Per això, encara que tindria en el Crist tota la llibertat de manar-te el que has de fer, prefereixo demanar-t’ho en nom de l’amor. (...) No he volgut fer res sense el teu consentiment: no desitjaria que fessis aquest favor per força, sinó de bon grat».

Candiard es val d’aquesta perspectiva paulina per afirmar que Déu ens estima amb un amor incondicional, siguem com siguem i fem el que fem. No hi ha mèrits ni esforços que ens serveixin per comprar un gram de l'amor de Déu. L'únic que està a la nostra mà és acollir lliurement aquest amor, aquesta caritat que brolla d'Ell fins als nostres cors. «La qüestió no és aconseguir la salvació sinó acollir-la lliurement; no es tracta tant de fer el bé com de rebre'l», va afirmar el frare durant la presentació del seu llibre al Colegio Mayor Roncalli de Madrid, acompanyat pel professor de Sagrada Escriptura Mn. Ignacio Carbajosa i el periodista Antonio García Maldonado.

El dominic francès és una de les joves veus que amb la seva frescor i amb el seu llenguatge accessible per a tots els públics està revolucionant el panorama del pensament catòlic. L'autor insisteix a presentar-nos un Déu que desitja el nostre bé, però que respecta escrupolosament la nostra llibertat. És precisament per això, que fer la seva voluntat no pot significar mai resignació o sotmetiment, sinó que ens ajuda a assolir lliurement el compliment d'allò que desitja el nostre cor. «Creiem que Déu desitja que fem allò que Ell vol, però és a l’inrevés: Déu ens vol lliures per aconseguir allò que veritablement volem».

Carbajosa, professor a la Universidad Eclesiástica San Dámaso, va parlar de la seva experiència acompanyant estudiants universitaris, dels qual ha après l'amor a la llibertat. «Dir a un altre què és el que ha de fer per evitar-li mals no paga la pena comparat amb l’experiència d’acompanyar-lo en el seu camí d’elegir lliurement el que li fa bé o li fa mal», va assenyalar. Segons García Maldonado, a Espanya molta gent s’ha allunyat de l’Església perquè, durant molts anys, aquesta ha difós un concepte equivocat de llibertat. Així i tot, reconeix que la llibertat total és un repte que pocs estan disposats a assumir. «No fa gaire es va fer una enquesta en què es preguntava a la gent si preferien viure en una dictadura o en l’anarquia. Sorprenentment, en un dilema semblant, la immensa majoria va triar el jou d'un règim autoritari», cosa que fa concloure a aquest periodista que la majoria de la gent té por de la llibertat. «És més còmode que li diguin què ha de fer i què no».

Candiard confessa que és una cosa freqüent que els feligresos l'assaltin amb preguntes sobre si l'Església “permet” això o allò, o si “prohibeix” tal cosa o tal altra. Com remarca en el seu llibre, «cal pensar que la llibertat cristiana és massa nova i revolucionària per ser assimilada o fins i tot simplement entesa en pocs minuts per aquells mateixos a qui s'adreça. I alhora, és el més urgent que cal explicar als cristians d'avui». Seguint el camí de conversió de Pau, que parteix de l'intent de complir estrictament i gelosa els més de sis-cents preceptes de la llei jueva fins a arribar a la certesa de l'elecció de Déu com a instrument per a l'evangelització dels pobles, el dominic es fica en la pell de l’apòstol. «Es preguntava com deixar de mirar-se a si mateix i es va adonar que és molt senzill: només cal mirar una altra cosa, mirar Crist que l'estima. Ha descobert que la santedat no és el compliment de determinades consignes imperatives, ni l'heroica i esgotadora pujada cap a cims de perfecció desafiants, sinó l'aliança, l'amistat amb Crist, la vida amb Déu. La revolució és molt senzilla, però és una revolució total».

LLEGEIX TAMBÉ - Cor de Pare

Per al teòleg francès, la salvació no és la recompensa per la nostra amistat amb Crist, sinó aquesta mateixa amistat. No obstant això, per evitar malentesos, Candiard s'afanya a assenyalar que aquesta moralitat que s'arrela a l'amistat amb Crist no és menys exigent que la que no demana més que la nostra obediència a les regles. En realitat, és més exigent, ja que demana el lliurament total de la nostra persona. Aquesta apologia de la veritable llibertat enfront del seguidisme resignat, dedica també un capítol extraordinari a explicar la castedat, entesa no com una simple absència de relacions sexuals, sinó com a veritable amor al bé de l'altre.

En definitiva, la nota dominant d'aquest petit assaig, tan necessari per a l'Església i el món avui, és l’anunci de la llibertat cristiana com a capacitat de «fer allò que veritablement vull, no el que tinc ganes de fer en cada moment». Per això l'autor està convençut, tal com va anar destacant durant l’acte de presentació, que «l'Evangeli no és una nova obligació, sinó l'alliberament».