En l'estat de pandèmia en què ens trobem, més enllà dels afectats per la malaltia, dels treballadors sanitaris exposats a greus riscos, de les persones que han perdut la feina a causa del tancament de comerços i de la indústria, etc., per sota hi aflora una epidèmia de por, d’inseguretat i de desconfiança que, mantinguda en el temps, està provocant un impacte psicològic evident. Les mesures adoptades, com ara els confinaments, tancaments d'escoles o quarantenes, agreugen la pressió psicològica fins al punt que, segons l'OMS, «s'espera que augmentin els nivells de solitud, depressió, ús nociu de l'alcohol i altres drogues, i l'autolesió o el comportament suïcida».
Els indicadors econòmics tampoc ens alleugen la vida. El sosteniment a llarg termini de l'estat de benestar que coneixem, l'atur, l'endeutament dels països, la inflació, etc., són preocupacions amb què convivim diàriament.

En aquest context, ens preguntem quins motius tenim per a l'esperança. Tot i que la vida no sol coincidir amb allò que hom ha planificat amb antelació, ¿què hi ha dins de la nostra existència que ens permet llançar-nos al món amb esperançats? En tenim prou amb ser optimistes i confiar que més endavant les coses ja canviaran?
L'esperança no és la convicció que tot acabarà bé; això és optimisme. L'esperança té, a més, una arrel més profunda, es recolza en el present de l'experiència, en allò que visc ara i que em permet mirar sense por tot el que es pot esdevenir. Tenir esperança consisteix a poder afirmar que la realitat és la nostra aliada, perquè sempre, mal que ens sorprengui, ens construeix.

Més enllà de l'optimisme, l'esperança només és possible si som capaços de reconèixer en el present evidències que siguin ja llavors de certesa, d'alguna cosa bona, que la vida és un bé i que té un sentit.

A ENC 2022 volem buscar i trobar-nos amb persones que esperin, desvetllin i alimentin la nostra esperança. Perquè només l'esperança genera ganes d'actuar, d'emprendre en companyia d'altres homes i dones els reptes i preguntes del present.