Fa dues setmanes, vaig començar la baixa per maternitat i, sense esperar-m’ho, els meus alumnes de segon d’ESO em van preparar, amb la complicitat del professor de Religió, una festa sorpresa de comiat. En especial, em van dedicar una pancarta amb aquestes paraules: «I entre totes les coses que ens ha ensenyat a mesurar, les magnituds físiques o la distància entre dos punts a l’eix cartesià, hi ha coses que no es poden ni mesurar ni ensenyar, sinó simplement transmetre. Humanitat, passió i bé són les primeres paraules que ens vindrien a tomb si mai ens demanessin descriure la profe de matemàtiques de segon d’ESO».

Mentre el llegia a classe em vaig emocionar, després vaig passar-m’ho d’allò més bé a la festa. De tornada a casa em vaig dir: sí, aquest és el Senyor, que ve, se serveix de mi i arriba fins a ells. A Crear huellas en la historia del mundo hi posa que «faré patent la meva presència en la joia dels seus cors». Jo crec que és així, que ells han vist la joia del meu cor, que és fruit del camí que estic recorrent. Aquest fet m’ha omplert d’alegria i pau, tant que aquella tarda les coses que fins al dia anterior eren problemes incòmodes, de cop i volta em semblaven manejables.

He explicat a l’Escola de comunitat això que m’ha succeït, i he dit que només havia fet el que havia de fer: oferir el meu petit «sí». Un amic m’ha fet notar que no és exactament així: jo he fet el que havia de fer, però seguint un camí, seguint les passes de Crist. I així és realment, perquè, per exemple, tinc presents les vegades que he entrat a l'aula encomanant-me al Senyor o amb la intenció de fer una bona tria de la didàctica. Que bonic és pertànyer a aquesta companyia: Ell es manifesta i jo contínuament soc educada a reconèixer-Lo. Això m’allibera també de l’obcecació en el futur dels meus alumnes.

Anna, Varedo (Itàlia)