Estimats amics:

Amb aquesta carta voldria reprendre algunes de les coses que va dir ahir el president ad interim de la Fraternitat, Davide Prosperi, en l’al·locució que va adreçar a tot el moviment. Concretament, aquells punts que afecten la «Regió pastoral d’Espanya».
El Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida ha declarat nul·la la pròrroga dels responsables regionals a qui l’agost passat va vèncer el termini dels seus mandats, entre els quals, el meu. Per tant, caldrà convocar eleccions per triar un nou responsable regional per a Espanya, mentrestant jo en soc el seu responsable en funcions. Aquest procés es farà seguint l'estatut vigent.

Abans que es convoqui l'òrgan que haurà d’escollir el responsable regional (la diaconia regional d'Espanya, formada pels seus responsables diocesans), cal celebrar eleccions a la diòcesi de Vic perquè el mandat del seu responsable diocesà va caducar el mes passat. Tan bon punt s’esculli un nou responsable diocesà en aquestes eleccions, es reuniran els de les deu diòcesis que conformen la Fraternitat (Madrid, Getafe, Alcalà, Barcelona, Terrassa, Vic, Tenerife, València, Còrdova i Pamplona). Com a diaconia regional, aquests deu responsables proposaran una terna de candidats, d’entre els quals la Diaconia Central de la Fraternitat n'escollirà un, que serà el nou responsable regional d'Espanya i membre de dret de la Diaconia Central.

A bon compte, aquest procés finalitzarà a les acaballes de febrer o a principis de març. El nou responsable regional exercirà el seu càrrec fins que s’aprovi el nou estatut de la Fraternitat (aproximadament durant un any). Quan això succeeixi, es convocaran eleccions per designar els nous responsables regionals de tot el món, els membres de la nova Diaconia Central i el president de la Fraternitat (sempre per mitjà d’un sistema d'elecció representatiu).

Tot esperant acollir el nou responsable regional, aprofito aquesta carta per acomiadar-me de tots vosaltres (pel que fa a la meva tasca de responsable). Fa una mica més de dotze anys Mn. Julián Carrón em va demanar que assumís la responsabilitat del moviment a Espanya. Tot i que era una tasca desproporcionada, no vaig dubtar a dir-li que sí, conscient que Crist mateix m’estava preguntat si l'estimava. Aquests anys m'han construït com a persona i han enfortit la meva fe.
Us confesso que quan algú em pregunta si així em trec un pes de sobre em costa molt dir que sí. Òbviament, abandono una responsabilitat que comporta fardells pesants, no cal negar-ho. Però soc incapaç de mirar aquests dotze anys, amb tantes i tan diverses circumstàncies com les que he viscut, també les dificultats, com si es tractés d’un pes del qual em desempallego. Quantes coses he après gràcies als reptes que la responsabilitat em plantejava tot mirant en Julián! Per això us estic molt agraït per aquests anys com a responsable que, per a mi, han consistit a afavorir el camí de la comunitat espanyola (afrontant les circumstàncies pròpies del nostre país) seguint amb intel·ligència i afecte el floriment del carisma en la persona de Julián Carrón. Quina aventura aquests anys que, a més, han coincidit amb un canvi radical de la nostra societat i del món! I quin camí de fe tan bonic que hem fet plegats!

D'altra banda, la responsabilitat m'ha permès contemplar i seguir tota la bellesa del carisma a Espanya. He estat testimoni d'una humanitat nova que fructifica en moltes dimensions, tal com Mikel Azurmendi ens la va descriure paradigmàticament en el llibre El abrazo. Us dono les gràcies a tots per haver viscut en primera persona el carisma, permetent que es torni nou i original per al bé de la nostra societat. El nostre país té molta necessitat de la presència de Crist que es fa transparent en la nostra història.

Per últim, us volia demanar perdó. Soc prou conscient de les vegades incomptables que no he donat la vida del tot, que me n'he reservat una part, que no he estat seriós amb la proposta de vida de Mn. Giussani. Quina altra cosa us podria oferir sinó el camí que jo mateix recorro en el moviment? També em disculpo per si el meu caràcter o temperament (en col·laboració amb la meva llibertat!) ha suposat un impediment per a algú.
Fins al final d’aquest curs, seguiré acompanyant els universitaris i estaré disponible, com un més, per a qui em necessiti.

Una forta abraçada,

Mn. Ignacio Carbajosa