Tardor de 1911. Carles de Foucauld escriu pausadament a la llum d’una llàntia. Les nits al Sàhara són fredes i, si no fos per la mà que es mou sobre el paper, l'home podria semblar un fantasma, embolicat amb un munt de mantes. El refugi d'Assekrem, on Foucauld s’ha mudat fa uns mesos, està situat a 2.900 metres d'altitud, a la serralada d'Ahaggar, a Algèria. Tot és silenci. Res no distreu l'ermità de la seva feina. Què està escrivint? Apropem-nos-hi silenciosament, i donem-hi un cop d'ull.

«Edel: verb d’acció, primera conjugació, “esperar en” [Déu o una persona] (regeix un acusatiu). // Per extensió “arribar de nit a un lloc; arribar a casa d'una persona de nit”. Funciona en aquest sentit sigui quina sigui la causa per la qual s'arriba de nit a algun lloc o a casa d'algú, ja se l’esperi o no. Per extensió: ‘captar’ (demanar com si fos una almoina [alguna cosa] a [algú]; regeix dos acusatius). Es diu dels pobres, que són captaires».

Edel és una paraula en tamasheq, la llengua dels tuaregs. Carles de Foucauld (1858-1916) va ser un religiós i missioner francès. Va ser beatificat per Benet XVI l'any 2005, i aviat serà canonitzat per Francesc, després del reconeixement oficial (el 27 de maig de 2020) d'un nou miracle que va tenir lloc l'any 2016. M’he imaginat Foucauld mentre es dedicava a compilar el seu diccionari tuareg-francès entre 1914 i 1915. Aquest diccionari consta de 2.028 pàgines escrites a mà amb una lletra fina, il·lustrades amb dibuixos minuciosos del mateix autor. Fins i tot avui, el text de Foucauld és indispensable per als etnòlegs que volen aprofundir en la cultura dels tuaregs. A més, Foucauld també va esmerçar temps a recollir sis mil versos de poetes i poetesses tuaregs, que va traduir i ordenar en una col·lecció.

D'on prové aquest impuls, aquesta capacitat d'entrar en contacte profund amb una cultura completament diferent? Carles de Foucauld era d'origen noble. Orfe i criat pel seu avi, va iniciar la carrera militar i en la seva joventut va portar una vida dissoluta, però sempre tenyida de malenconia. Necessitava marxar ben lluny, cercar la buidor. El 1883 emprengué un viatge a les regions interiors del Marroc, on mai abans cap europeu havia posat els peus. Els seus estudis etnogràfics el van fer mereixedor de la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. El contacte amb la religió islàmica va produir en ell un estupor, una atracció envers «alguna cosa més gran i més real que els quefers mundans». Es convertí al catolicisme i ingressà a la Trapa. Més tard, es va traslladar a Natzaret, on treballà al servei d’un monestir de clarisses. El 1901, després de rebre l’ordenació sacerdotal, retornà al Sàhara, primer a Beni Abbès, després a Tamanrasset i Assekrem.

Em vaig assabentar de qui era Foucauld mentre em documentava per escriure una novel·la. Al principi em va sorprendre la seva tensió d’esperit vers Déu, la seva capacitat d'abandonament, tot i que la seva radicalitat absoluta em semblava allunyada de la meva experiència. Però mesos més tard, en un període en què tot em costava, tant escriure com fer les coses de cada dia, vaig intuir el sentit del desert. En la meva vida també s’havia obert aquella gran absència, aquell immens espai saharià: a la feina, amb la família, mentre feia cua al semàfor o en un sopar amb els amics. La buidor no era necessàriament una font d'angoixa, ans al contrari: de vegades era una invitació, un signe que no havia de renunciar al compliment que esperava.

La vida de Foucauld gira tota entorn d'aquesta dinàmica, en aquesta recerca inesgotable de la buidor esperant que sigui visitada per una Presència que sadolli i superi tota expectativa. El missioner de Tamanrasset era conscient de pertànyer a l'Església, a «l'aventura de l'amor de Déu». Mai va aconseguir cap conversió ni mai va fundar un orde religiós. Però allí estava, entre els tuaregs, mostrant-los Jesús en l’amistat fidel i oferint-se com a «germà universal». Avui es coneixen nombroses experiències de fe relacionades amb Foucauld, com la dels Germanets i Germanetes de Jesús. Es podria dir que la llavor ha germinat. I si la cultura i la llengua tuaregs s’han salvat malgrat els conflictes polítics africans, ho devem també Carles de Foucauld.

L’acadèmic i professor de literatura Carlo Ossola ha escrit que «el desert de Foucauld consisteix simplement a escoltar la creació». Per això cal considerar el seu diccionari com «un dels himnes més lluminosos a la bellesa de la creació», en el qual «cada accepció és una estació de contemplació». La llengua dels tuaregs para atenció als matisos de la llum, als escassos sons del Sàhara. Foucauld escolta i observa. La paraula tit significa simultàniament ‘ull’, ‘font’ i ‘flor’; tésersek és un petit raig de sol que aconsegueix penetrar en un lloc fosc; amagar designa alhora el desconegut i el convidat, ja que seria inconcebible topar-se amb un desconegut sense oferir-li allotjament i alguna cosa per menjar.

Foucauld va viure en l'època del colonialisme. Precisament perquè havia respirat aquell ambient, el diccionari i els poemes són una extraordinària afirmació d'obertura i gratuïtat. El papa Francesc ha definit Foucauld com «un home que ha superat moltes resistències i que ha estat un testimoni que ha fet bé a l'Església». Entre les «resistències» també hi havia la idea de la conversió dels tuaregs a qualsevol preu, amb la imposició d’un model cultural. Foucauld, en canvi, va entendre que s'havia de limitar a l'essencial, és a dir, a l’amor. Portar Crist als tuaregs significava, sobretot, estimar-los segons el que eren.

El 1916, abans de morir assassinat per una banda de facinerosos, Foucauld va arribar a compartir-ho tot amb els tuaregs. També tenia constància de l’esuf, el risc de la profunda solitud que, al desert, en qualsevol tipus de «desert», pot esdevenir mortal. El diccionari és una lluita contra aquest perill, com a forma de memòria i de relació: ¿com podríem no entreveure un significat espiritual en la definició del verb żegżen, que vol dir “confiar-se totalment a algú” i, per extensió, “abandonar-se a Déu”? Encara ara, els científics es pregunten com s’ho va fer Foucauld per aprendre a parlar Tamasheq en tan poc temps. Va escoltar centenars de poemes de guerra, d'amor, de nostàlgia, de celebració del paisatge o de lloança a Déu i, impactat per una bellesa inesperada, els va traduir al francès.

Citem-ne un de Moūssa ag Ämāstan escrit l'any 1891 com a exemple. Expressa la magnificència de la creació: «Homes, temeu l'Altíssim / que va crear Äouharedj i les muntanyes de Tidekmār, / que va crear els terrenys difícils que estimben de cansament els dromedaris / [...] / i les valls d'Ähohogh, de l’Ahtes i Tidjidial. / (...) / Va crear la lluna i les estrelles damunt teu; / he fet el dia amb el sol, la nit amb la gelada. / A la vall d'Éghergher va disposar-hi les dunes; / va diversificar el país: va omplir d’aigua / la vall d'Äbdenizé, on les gents de temps antic van excavar-hi pous, / i d’aquesta aigua n’han begut les dones boniques / que venien de la vall d'Ens-Idjelmāmen i de les terres d'Oūnān (... )». L’esment de les «dones boniques» és signe d'una sàvia transició que va de l'esfera còsmica a l'amorosa. Els poetes tuaregs, igual que Foucauld, estaven envoltats de la buidor del desert; per aquest motiu els seus poemes estan farcits de noms. Perceben de la mateixa manera tant la presència amagada de Déu en el paisatge com la mirada d'una dona bonica, al vespre, davant la foguera.

En un altre poema una dona evoca la bellesa del seu estimat servint-se de la natura. Kenoūa oult Amāstan, nascuda l'any 1860, descriu l’home així: «Enguany, he vist / un turó ple de molsa amb mil colors; / l'herba era daurada i creixia vigorosament; / la mel amb mantega engreixaven la terra; / la llet fluïa i xopava el turó, reclòs entre baules d'argent». L'esment de les «baules d’argent» transforma el paisatge en un guerrer tuareg.

LLEGEIX TAMBÉ - «ETS FONT INEXHAURIBLE D’ESPERANÇA»

En general, en llengua tamasheq cada paisatge, cada fenomen atmosfèric, esdevé un moviment de l'ànima. La paraula aġenna, que fa referència a la pluja i a l'aigua en general, «s'utilitza en expressions com “tornarà la pluja” o “tornarà l'herba fresca i abundant”; i aquestes expressions, assenyala Foucauld, són també les «que es diuen a algú que s’ha equivocat o que s’ha desanimat, en el sentit de “tu et penses que pateixo per culpa del teu error, doncs no, no importa, tornaran els dies bons per a tu i per a mi”». A més, fins i tot el verb etteb, que significa “caure gota a gota”, s'utilitza sovint en sentit figurat, per expressar un amor ardent: «Koūka tettāb dar oul in... vol dir que Koūka cau gota a gota dins del meu cor (Koūka s'infiltra profundament al meu cor; estimo Koūka ardentment)».

L’oscil·lació entre la buidor i la presència caracteritza la vida de Carles de Foucauld. El diccionari i els poemes en són signes tangibles, impregnats d'atenció i de meravella. Malgrat les dificultats, Foucauld no va deixar mai de sembrar, convençut que arribaria el dia de la collita. En aquest sentit, el substantiu emedel sembla fet expressament per a ell, ja que indica alhora tant el captaire com qui s'abandona confiadament a Déu.