El que us vull dir és com una revenja, més profunda i clara que no us penseu, contra l'aparent inutilitat de la vida, contra l'aparent negativitat dels nostres projectes. Qui no l'ha tastada, qui no l’ha sentida mai aquesta inutilitat i, per tant, no la coneix, contínuament consent que es produeixin malvestats en la vida. El poema més bonic que s’ha escrit mai al món és l'Himne a la Mare de Déu de la Divina Comèdia de Dante Alighieri, al Paradís, que fa segles que no ha interessat a ningú i, ara, potser se’l sap algun devot deixeble de Roberto Benigni:

«Oh Verge Mare, Filla del teu Fill,/ la més humil i excelsa criatura,/ d’etern consell inalterable espill!» , indicació ineludible de Qui ho ha dissenyat tot, del disseny de tot l'univers, que és expressió de qui l’ha creat. En efecte, «Aquella ets Tu, que la humanal natura/ tant vares ennoblir, que el seu Factor/ no desdenyà de fer-se sa factura./ En el teu ventre». Heus aquí el més fascinant de l'expressió de Dante, «En el teu ventre es revifà l’Amor,/ i així, en l’eterna pau, la rosa avança,/ de la qual és, son foc, germinador». En l’eterna pau, el foc de l’Amor, revifat en el teu ventre, ha fet germinar una flor, sense pusil·lanimitat, sense vergonya de dir mentida, sense un bri d’engany. «son foc», “foc” és la paraula amb què s'indica tot l’encís profund i inefable d'aquesta vida de l'univers que l'Esperit de l'etern va iniciar. «Aquí» -continua el poema de Dante- «Aquí ets un migdia esparpellant-se/ de caritat,», ets garant d’amor, «i al món, entre els mortals,/ ets font inexhaurible d’esperança».

Volia llegir aquestes línies o rellegir-les -qui sap quants de vosaltres ho haureu fet aquests dies-, precisament per aquesta idea; allò que us desitjo està contingut en aquesta idea: «Aquí ets un migdia esparpellant-se/ de caritat, i al món, entre els mortals,/ ets font inexhaurible d’esperança».

D’entre totes les persones de l'univers, Tu ets font inexhaurible d’esperança, ets una deu contínua d'esperança, proposes una vegada i una altra l'esperança, constantment, com a significat de tot, llum de la llum, color del color, l'altre de l'altre.

Ets font inexhaurible d’esperança. L'esperança és l'única estació on el gran tren de l'eternitat s'atura un instant. Ets font inexhaurible d’esperança. En efecte, sense esperança no és possible la vida. La vida de l'home és l’esperança, per això convido als vostres ulls a mirar l’esperança. Als vostres ulls, que aquests dies s’han girat envers tantes veus que els reclamaven. Entre els mortals, ets font inexhaurible d’esperança. La imatge de la Mare de Déu és precisament la imatge de l'esperança, la certesa que dins de les estances de l’univers -com dirien els medievals-, ets la deu d'aigua que se sent, que raja dia i nit, nit i dia.

Que aquesta font inexhaurible d’esperança sigui cada matí -cada matí- el sentit immediat de la vida, el més mordaç i tenaç que hi pugui haver. Som amics per això. Seguim sent amics per això. Com ho podríem ser si no? Fins i tot en la decrepitud dels meus anys volia dir-vos que d'esperança només n’hi ha una -una!-, la que té com a contingut total en la seva objectivitat el do imponent que la Mare de Déu fa de si mateixa al món: ets font inexhaurible d’esperança. Que aquesta font ragi inexhaurible cada matí. Des de fa uns anys, aquests pensaments se m’han tornat recurrents: de cop i volta, em sorprenc envaït per la joia que, tot i durar tan sols uns instants, dura uns instants, i expressa l’emergència de la veritat de tota la vida.

Ets font inexhaurible d’esperança. Us desitjo que siguem companys, que ens sentim amics fins al fons del cor encara que no ens coneguem directament. Ens coneixem indirectament, però fins i tot més que si fos directament. Font inexhaurible, oh Verge Mare, d’etern consell inalterable espill! Déu-n’hi-do! Recitar-ho després de setanta anys és realment impressionant. És evident que no hi ha res de segur al món llevat d’això. Adéu-siau i disculpeu la impertinència.