UNA NOVA ESTRELLA IL·LUMINA LA SILUETA URBANA DE BARCELONA. QUI NECESSITA LES ESTRELLES?
El 8 de desembre de 2021, solemnitat de la Immaculada Concepció: 139 anys després de la col·locació de la primera pedra, a la Sagrada Família s’ha inaugurat la Torre de la Mare de Déu. Una nova llum, no només per a la capital catalana.«Les obres de la Sagrada Família avancen lentament, perquè el seu amo no té pressa», va dir Antoni Gaudí als seus deixebles entre les bastides de la seva obra mestra a Barcelona. Sabia que no la veuria mai acabada, que la seva tasca seria iniciar-ne la construcció, comunicar-ne l'esperit als qui treballaven amb ell i lliurar-la a la història i al poble cristià. Això ho considerava una riquesa i no pas una limitació, perquè l'arquitecte cristià té esperança en Aquell que genera el poble i, per tant, no té por de la història: confia als qui vindran una obra extraordinària amb l'esperança, amb la certesa, que un riu de gent, durant segles, se l’anirà passant de mà en mà, construint-la fins a acabar-la. Les catedrals viuen gràcies a aquesta fe, a aquesta dependència, i el mateix Gaudí es va implicar en la vida dels homes que volien la Sagrada Família, l'Associació dels devots de Sant Josep: ni nobles, ni patrons, sinó un grup d'amics reunits entorn de Josep Maria Bocabella, llibreter, perquè també els homes senzills aporten grans coses al món.
Des de l'any 1883, Gaudí i la Sagrada s’edifiquen mútuament, i és precisament a la cripta del temple on està enterrat l’arquitecte: reposa sobre els fonaments de la “catedral” a la qual va servir i que segueix en construcció, sense mai aturar-se.
El 8 de desembre de 2021, solemnitat de la Immaculada Concepció, ha estat un dia important per a la Sagrada Família: 139 anys després de la col·locació de la primera pedra, s'inaugura la Torre de la Mare de Déu de 138 metres d'alçada. I en el seu cim, s’hi ha encès una estrella de dotze puntes, que brillarà cada nit, il·luminant Barcelona.
Estem acostumats a mirar aquest temple de Barcelona com un himne a sant Josep, protector de la Sagrada Família de Natzaret, un home que obeeix silenciosament, amb confiança, i que ho sacrifica tot. Un pare que abraça un Déu fet de carn i ossos que somriu i respira, un nen que creix i a qui ensenya a treballar. Sant Josep, un espòs que acull la seva esposa immaculada. Però i Maria? Quin lloc ocupa a la Sagrada Família, ella, a qui sempre se li han dedicat esglésies i catedrals? La nova estrella respon. A partir d’ara la Sagrada Família està custodiada per dues estrelles bessones.
La primera estrella és el cometa, esculpit a la pedra de la façana del Naixement, l'única part de l'església que l'arquitecte va veure acabada. Gaudí va voler que aquesta façana es construís primer, sencera, amb tots els detalls i escultures, subvertint les normes de construcció. Creia que «la seva importància impediria abandonar les obres de construcció de l'església» i que, per suportar la feina diària, calia aixecar el cap i veure concretament per a què es treballava. Un segle més tard, seguim necessitant el mateix. És una estrella que no cau, la seva cua no el dirigeix a terra, sinó que apunta cap al cel: tota la façana es desenvolupa com una explosió des del seu centre: el Naixement de l'escultor Jaume Busquets i Mollera, amic de Gaudí. Una escena molt tendra, en què la Mare de Déu està posant Jesús al pessebre; el nen somriu mirant als qui arriben i Sant Josep els vetlla, des de dalt. A banda i banda, els caps de l'ase i el bou s’hi apropen encuriosits. Més amunt, trobem a tots els qui van acudir a veure aquell Infant: els àngels, els pastors, els savis i l'estrella. La seva cua il·lumina el Naixement i el seu nucli és el suport de l'Anunciació, en el registre superior: l’instant en què, en el ventre de Maria, pren estada aquell Infant que el cel en pes vol anar a veure, fins i tot l'estrella.
La segona estrella és la que les grues van col·locar al capdamunt de la Torre de Maria la setmana passada. És una estrella pensada per il·luminar: té 12 puntes, un marc d'acer i un cos de vidre; fa 7,5 metres d'amplada i pesa 5 tones. S’encendrà com una flama cada vespre, juntament amb les 800 finestres de la torre. «Estel del matí», com Gaudí volia.
Per entendre el seu significat, hem d'entrar a l'església. Un cop dins, accedint per la porta del Naixement, a mà dreta s'obre l'absis, que és la part de l'església dedicada a Maria ja des dels seus fonaments. Sota l'altar hi ha la cripta, i en la clau de volta de la cripta hi ha esculpida l'Anunciació, decorada en or, de la qual surten 12 costelles, símbol dels apòstols i de les tribus d'Israel. Tots som descendents d’aquest “sí”. Al presbiteri hi ha l'altar, un monòlit de granit cru, autèntic, natural, sobre el qual penja un Jesús crucificat de fusta, amb els braços estesos cap al Cel, per abraçar tothom. Damunt del seu cap s'alça l'imprevisible: la torre dedicada a la Mare de Déu, que transforma l'absis de la Sagrada en una Pietat arquitectònica i gegantina, en què la Mare mira el sacrifici del seu Fill, l'il·lumina i al mateix temps n’és generada.
En l'arquitectura de Gaudí, la geometria, la decoració i la llum són un tot; i la figura geomètrica preferida de l'arquitecte, l'hiperboloide, és el cor de la torre. Aquesta estructura permet que la torre sigui majestuosa i lleugera, perforada i buida: així la llum del sol, creuant Maria, baixa fins a l'altar per il·luminar la crucifixió, passant per una cúpula daurada que cobreix el sostre de l'absis. Com un ventre. Com si Jesús encara estigués al ventre de Maria, tot l'absis és una abraçada commovedora de la mare que protegeix el seu Fill amb el seu mantell i el contempla penjat a la Creu. I viceversa: aquell altar i aquell crucifix miren cap amunt, cap al forat de la cúpula i el cim de la torre, cap al cel. Ella és l’Assumpta.
La Torre explica amb tots els detalls qui és Maria: a la base hi ha esculpides invocacions a la Mare de Déu. Tota la superfície exterior està decorada amb trencadís, la ceràmica fragmentada típica de Gaudí, amb tons blancs i blaus, els colors de la Mare de Déu, de les seves vestidures. El tram terminal consta de tres parts: una corona de pedra, de sis metres d'alçada, que acaba amb 12 estrelles de ferro de 12 puntes, atribut de la Mare de Déu en l'Apocalipsi de l’evangelista Joan, però també símbol dels 12 apòstols: Maria, Mare de l'Església. La llanterna, una tija de 18 metres d'alçada, és un hiperboloide acabat en tres braços que, en la seva part superior, sostenen l'estrella.
Aquesta torre no està sola: forma part del conjunt de 18 torres que alcen la Sagrada Família. Les altres representen els 12 apòstols, els quatre evangelistes i el mateix Crist, la torre principal. En el conjunt s’hi representa tot el misteri de l'Església de la qual neix Crist, custodiat per Maria. Gaudí va imaginar aquesta estrella brillant perquè guiés la mirada de Barcelona i flanquegés la gran torre de Jesús, encara per construir. Mare i Fill, un al costat de l'altre, en permanent relació. L'any 1913, a l'altra punta d'Europa, mentre a Espanya Gaudí treballava en aquest temple expiatori, Maiakovski es preguntava: «Si s’encenen els estels / vol dir que algú els necessita?». Sí, jo. Ara mateix. Necessito veure que camino seguint un estel com cap altre, en cada un dels meus dies. Que bonic és que s’encengui una estrella que, no només il·lumini la foscor, sinó que l'abraci, la faci brillar en una relació amb un rostre i una promesa. Una relació precisa, carnal i nova, en la qual la mort no tingui l'última paraula, com en el diàleg silenciós d'aquelles dues torres.
Som a l'Advent, esperant i lluitant. Ens crèiem lliures de moltes coses, fins i tot de la pandèmia, del buit, però no. El fet que ara mateix a Barcelona s’hagi encès una nova estrella, que els constructors hagin finalitzat la torre de Maria, que s'alci aquesta mola immensa i s'il·lumini aquest estel -que veurà els homes aixecar la torre de Crist amb paciència i perícia durant els anys que vindran- és un signe per a tots, per a mi, aquesta mirada maternal feta arquitectura. Un signe per a mi, que decideixo fer la meva feina cada dia i dir que sí al present, que intento ser conscient del que passa i del que em passa, juntament amb els amics amb qui vull caminar. Un signe per a mi, que cada dia veig, cara a cara, testimonis d'esperança.
En un món on succeeixen tantes coses, s’ha produït un fet que em permet aixecar el cap i assenyalar amb el dit, com un nen, i veure que tot és per a mi: una obra de més d'un segle, que no ha estat abandonada, que a partir del 8 de desembre, i per sempre, serà una estrella encesa.