"Tots necessitem l'esperança cada matí per poder respirar". Aquesta afirmació del filòsof Josep Maria Esquirol resumeix el punt de partida de l'edició d’enguany d'EncuentroMadrid. Però necessitem una esperança vertadera, ancorada en la carn de la realitat. Al llarg dels diàlegs que han teixit aquest EM 2021, s'ha anat desvelant la naturalesa d'aquesta esperança i què és el que permet que se sostingui enmig de les dificultats i tempestes de les nostres circumstàncies personals i del context històric que ens toca viure.

El futur laboral, la situació dels joves, les dificultats de la nostra democràcia davant del poder de la tecnologia, la fràgil llum del perdó al final del fosc túnel del terrorisme o la pèrdua de consistència del teixit comunitari, han estat alguns dels temes que hem afrontat des de la perspectiva d'una esperança fiable. En tots aquests àmbits, hem descobert la necessitat de «tornar a tocar la dada, la densa carn dels fets», com diu l'escriptor José Ángel González Sainz. En aquest mateix sentit, Fabrice Hadjadj, director de l'institut Philantrophos a Friburg, va afirmar que en un món dominat per la intel·ligència artificial i la realitat virtual, «l'esperança està vinculada als fets, al canvi de paradigma envers allò que és real, envers allò que és concret». Que l'esperança només se sosté dins d'un amor a la realitat, sense falses il·lusions ni afirmacions abstractes, ens ho ha testimoniat el Patriarca de Jerusalem, Mons. P. Pizzaballa, en descriure la manera com els cristians afronten la dura realitat de Terra Santa, alimentats per una memòria que es renova cada dia i que els permet ser lliures i creatius davant la falta de solucions polítiques al conflicte de la seva regió.

Un aspecte preciós de tot aquest recorregut és la relació entre paternitat i esperança, que s'ha posat de manifest en diverses intervencions, en particular en el diàleg entre Ana Iris Simón i Antonio García Maldonado. Davant el naixement d'un fill, fins i tot els que s'entesten a negar la possibilitat de l'esperança reconeixen el desig que aquesta vida sigui plena i feliç. Allò humà té una «profunditat» constitutiva i una dimensió «misteriosa» que demana quelcom que sigui infinit, encara que no ho sapiguem definir, com afirmava Esquirol. En la conferència amb ell, el rector de la Universitat Eclesiàstica San Dámaso, Javier Prades, va parlar de la vida humana com a «vocació». No som llançats a la vida, sinó cridats per un Tu. I en aquest sentit, l'esperança se sosté a través de trobades en els quals es fa palesa una vida sobreabundant. Per això, «tota trobada autèntica reclama un retrobament» i és així com l’esperança se sosté en el temps.

Com a cristians, afrontem la mateixa necessitat de tots els homes i dones, amb qui compartim les fatigues de la vida i els reptes d'aquest moment, i experimentem les seves mateixes debilitats i inquietuds. L'esdeveniment de Crist, present aquí i ara a través de l'Església, sosté i atorga claredat a aquest camí que hem volgut compartir amb tants amics, antics i nous, en aquesta edició d'EM, en la qual n’hem recordat especialment dos que han estat testimonis potents de la veritat de tot el que estem vivint: el sociòleg Mikel Azurmendi i el sacerdot Antonio Anastasio (Anas). La bellesa i la veritat de les seves vides ens donen alè per seguir caminant.