Setembre, començo el curs -per fi en modalitat presencial-, tot i que amb alguns canvis significatius: després de diversos anys, torno a ensenyar filosofia al batxillerat científic.
Entro a classe amb els de l’últim curs -amb les mateixes ganes d’un nen petit el primer dia d’escola- i veig que alguns ja estan fets pols, esgotats, com si res de bo poguessin esperar. I, per si no n’hi hagués prou, he de començar amb Kant, perquè l’any passat no van poder acabar el temari: «Quin pal, he perdut aquell entusiasme inicial per tornar a classe... i, a sobre, Kant».
De sobte, un pensament: quina relació hi ha entre la filosofia de Kant i el gran desig de bellesa i positivitat de la realitat que m’ha fet tornar a les aules?

Me la jugo allí, amb ells. Una frase, una pregunta, una insistència: "Què és la realitat amb què hem de tractar cada dia, fins i tot ara, i com puc conèixer-la?".
I començo a veure alguns ulls que s’obren, quasi s’eixamplen. En aquests ulls, per a mi, hi ha tota l’aventura d’ensenyar.

I m’ha vingut a la ment una observació d'Adrien Candiard a la conferència d'aquest estiu al Meeting de Rímini: «El jo, la fe i el desafiament de les cultures», quan va dir: «Al meu entendre, ens equivoquem quan pensem en allò què hauríem de dir al món, això no té cap interès. Com a cristians, estem al servei d’una altra conversa. No pas la nostra, sinó l’antic i etern diàleg entre Déu i el món. No la nostra conversa amb el món, sinó el diàleg que Déu va començar amb el primer home i que continua mantenint amb tots els homes. La nostra missió és ser servidors d’aquest diàleg, i ajudar tothom a escoltar la veu de Déu, allà on siguin».

El diàleg que el Misteri segueix intentant mantenir amb tu i amb cadascun dels nois que se m’han confiat cada matí: un diàleg allí on soc, tal com soc.
Per servir-Lo, fins i tot mitjançant Kant.
Stefano, Monza (Itàlia)