La pandèmia de la Covid-19 s’ha instal·lat entre nosaltres des de fa massa temps, i irremeiablement tenim els ulls fits en el seu final. Mentre els mitjans de comunicació bombardegen amb plans de vacunació, que avancen lentament, les campanyes de màrqueting s'entesten a mantenir viva l'esperança. La paraula esperança protagonitza anuncis de tota mena, missatges d'ONGs, col·leccions de roba, consells de coaches o programes d'entreteniment.

Tanmateix, l’espera ja la vivíem abans que tot això arribés: esperàvem la fi dels exàmens, l’arribada del cap de setmana, trobar una feina o arribar a final de mes. També esperem la guarició dels malalts que estimem, esperem tornar contents a casa després d'un bell dia, veure la llum al final del túnel -qualsevol túnel- o que l’anhelada amistat cívica sigui alguna cosa més que un miratge. Malauradament, moltes vegades el resultat es torna desil·lusió. Als primers mesos de la pandèmia, semblava que podríem aprendre de tot allò que ens estava passant, que en sortiríem “millors”. Al cap de l’any, ens trobem davant d’una societat més polaritzada que mai, amb un clar increment dels problemes de salut mental i amb l'índex de suïcidis pels núvols.

«És que algú ens ha promès res?» es va preguntar el poeta italià Cesare Pavese. Tot i desconèixer-ne la resposta, afegeix: «allò que hom busca en els plaers és un infinit, i ningú no renunciaria mai a l'esperança d'aconseguir aquesta infinitud».

L'esperança, més enllà de l'optimisme, només és possible gràcies a la certesa que la vida és un bé i té un sentit. Deia l'escriptor francès Charles Péguy que «per esperar cal ser feliç de veritat, cal haver rebut una gran gràcia». Tots necessitem verificar si hi ha res -aquesta «gràcia rebuda»- que pugui habitar dins de l'experiència humana i faci que esperar valgui la pena.
Durant tots aquests mesos, s'ha fet evident que la nostra esperança ha estat sostinguda per l'energia i dedicació de sanitaris, voluntaris, religiosos, de la família i els amics. A la pel·lícula Andrei Rublev, del director rus Andrei Tarkovski, un dels personatges diu: «Tu ho saps prou bé: no te’n surts, estàs cansat, no pots més. I, de sobte, trobes entre la multitud la mirada d'algú -una mirada humana- i és com si t'haguessis atansat a la divinitat, a un misteri amagat. I inesperadament, tot esdevé més senzill». A l’EM* 2021 volem buscar i trobar-nos amb persones que esperin, despertin i alimentin la nostra esperança.