Enguany esperava els Exercicis i també havia pregat el Senyor perquè m’arranqués de les mans el colorit ventall de temptacions que es poden resumir en una frase: “Estic d’acord i m’agradaria ser-hi, però no tinc temps, seria complicat amb la feina, la casa, els nens... no puc anar als exercicis online".
Aquest any, però, alguna cosa cremava al meu interior. Fort, cada vegada més i més fort, com una llar de foc que torna a encendre’s i cremar. “És estrany -em deia mirant-me al retrovisor de la meva vida- com més passen els anys, més augmenta l’estima per aquest lloc”. Al matí havia començat a desitjar anar a missa i anar a trobar el Senyor, un pensament que sincerament ni tan sols se m’havia passat per la ment durant tres anys. Havia malgastat tresors d’amistat i havia diluït les relacions d’amistat. Aleshores, un dia, vaig tornar a anar a una petita Escola de la comunitat: encara recordo la manera en què el meu amic Alberto em va abraçar quan va veure un fantasma que havia tornat.
A partir d’aquí, quasi sense adonar-me’n, van passar altres coses i, en definitiva, al final, em vaig veure convidat a seguir la jornada d’Exercicis espirituals a casa del Cesare i la Paola, amb qui ha nascut una relació tridimensional el darrer any.
Resultat: la meva dona, la Manila, i jo vam assistir als Exercicis: la seva primera vegada i amb les seves preguntes i dubtes i jo per "primera vegada" després de deu anys i després d’haver agraït, a qui ens havia convidat a participar-hi i la situació excepcional online, doncs també ha eliminat l'objecció de viatge, reduïda a uns quants passos i un clic.

No sé com seguirem i què passarà, però sé que vaig sentir aquella vibració profunda dels meus inicis, dels temps llunyans a l’escola Berchet, a Milà, seguint el meu germà Marco i després a la Universitat. No hi ha hagut cap altra experiència capaç de derrotar el temps i de retornar-me a la novetat d’aquella època. És una cosa que esperes i que arriba al fons, on no pots enganyar-te i quan ja no necessites sentir nostàlgia ni amargor.
Hi ha tantes paraules que m’han “tocat” durant els exercicis; n’hi ha que se m’escapen, però sé que algun dia tornaran a tocar la meva ment i el meu cor; d’altres s’enfilen ben endins, com fletxes.

Però el fet més gran d’aquests dies m’ha semblat que ha estat l’explosió de la humanitat i de l’esperança –que era el tema dels Exercicis–, que Mn. Julián Carrón ens ha trasmès i descrit. La història de les dues noies malaltes i hospitalitzades a la mateixa habitació, per exemple, m’ha conduit durant un moment on mai amb els teus passos no hauries arribat. La meva vida sencera no hauria estat mai suficient per entendre tot el que ens ha dit, de fet, només per imaginar vagament que es pot viure així.
Amb aquesta força, amb aquest impuls, amb aquesta certesa, fins i tot davant del mal, davant del patiment, davant la mort. Vaig fixar-me en els ulls de la Manila i, en realitat, també en els d’alguns dels seus amics aferrats a la pantalla, entelats de llàgrimes mentre Mn. Carrón parlava d’una mare amb el seu fill discapacitat.
És realment cert: el cristianisme obre camins que mai no he recorregut jo sol, em fa copsar tonalitats que mai no hauria esbrinat i em fa copsar la realitat amb una visió que va més enllà de les meves forces, més enllà dels meus pensaments, més enllà de les meves capacitats.



Ni tan sols nosaltres, com Andreu i Joan, veiem directament la part divina de Crist. No obstant això, ens topem amb els signes d’aquesta presència dins de les nostres vides: el canvi que derrota l’escepticisme -el meu fre de mà sempre una mica posat- i la veritat d’aquells que s’han pres aquesta història seriosament, fins i tot en circumstàncies molt difícils. Realment, aquest plus de vida que m’han testimoniat als Exercicis no es pot ofegar en el sentimentalisme ni pot tornar a la bombolla de les queixes.
Alguns accents et deixen clar que estàs més enllà, no saps exactament on, però estàs més enllà. On mai no hauries anat. L’estima de Pere era més forta que el seu pesar, i el meu? El meu afecte anirà més enllà de les lamentacions, els errors, les indecisions i tota la resta?

El treball per enfortir el múscul de la humanitat no és al principi, sinó que està darrere de les urgències i les dificultats que posa l’existència. Tot i que jo ja havia començat aquest camí fa molts anys. Vaig deixar la comparació contínua una mica a la perifèria de la vida, al límit de la meva esfera més personal, dominada per l’egoisme. Jo i jo encara, no el meu ego, sinó les meves ambicions, encara que siguin legítimes, del salari mínim de la vida cristiana tradicional... Moltes bones intencions, moltes premisses i una mica de vanaglòria, encara que estigui suavitzat per la autoironia.
Vaig a casa amb una frase al cap: Senyor, dona'm la força per posar més en joc aquest camí i de no tenir por de fer viure el repte de la vida en tots els camps i totes les situacions. Millor jugar a aquest joc, sense voler conèixer totes les regles per endavant.
Abans, sentia més que les meves objeccions, les meves vergonyes; encara avui me’ls trobo entre els meus peus... i no son poques. Però un moment abans penso en els testimonis, aquelles cares, aquella humanitat i aquell Misteri, sempre Misteri, però una mica menys aliè, que truca a la meva vida. Em sento menys sol. Alguna cosa ha canviat dins meu, alguna cosa no i el pes dels anys pesen com una motxilla sobrecarregada, però sé que vull continuar endavant. I que als cinquanta-vuit anys sento un inici de felicitat gairebé frenètic que mai no havia experimentat.