Qui pot construir realment la meva família?

De la tràgica notícia de l'esterilitat a la felicitat d'un camí marcat per l'acompanyament «quan hi ha Algú que et porta de la mà». El testimoni de Famílies per l'Acollida
Glòria Arnau

El passat 20 de febrer, l’associació Famílies per l’Acollida (FpA) va realitzar i organitzar mitjançant una videoconferència online -per adaptar-se a la dinàmica que la crisi del COVID ha instaurat- un testimoni del matrimoni format per Paco i Montsín Luque, el qual va testimoniar tot el seu recorregut com a matrimoni des de la infertilitat fins a la paternitat nombrosa. FpA és una associació nascuda per l’acompanyament de famílies que han obert la casa a persones desconegudes i amb dificultats, per compartir amb elles les seves necessitats. I precisament perquè l’objectiu de FpA és l’ajuda a les persones i les famílies a viure concretament el valor de la família, com a lloc fonamental del creixement i de l'acollida de la persona i a aprofundir en el seu significat cultural i difondre la seva importància social, el testimoni vocacional i familiar és un instrument clau per FpA.

El Paco i la Monstín, els testimonis de la vetllada, van explicar que es van conèixer a la parròquia. La seva relació ha estat sempre vinculada a l’Església, en diferents moviments i també a la diocesana. Al cap d’un any d’haver-se casat, els van comunicar que eren estèrils. Tots dos van haver de fer un camí per abraçar aquesta condició. Per Montsín va ser un procés més lent: va ser molt dolorós i va requerir temps però va entendre que els fills no són un dret sinó un do.

Paco va prendre el relleu de la seva esposa per citar un fragment de Joseph Ratzinger, en el qual es refereix i afronta aquesta dificultat: «El Senyor escull aquell qui carregarà amb Ell aquesta creu». Paco explicà com es va sentir d’aquesta manera rescatat d’aquest dolor, ja que si no hauria estat un dolor massa sord i gran. Així, en el seu desig de paternitat es van interessar per la possibilitat d’adoptar, i els van informar de les possibilitats: nacional o internacional. Van fer un curs d’idoneïtat i es van apuntar a Ucraïna. «Nosaltres no volíem ser herois sinó pares, per això no volíem nens amb discapacitat ni que haguessin patit molt», van aclarir.



En aquell temps van fer una visita al germà del Paco, religiós de la comunitat de l’Anyell, a França, a Les petits frères de l’Agnei. Allà van conèixer famílies que havien acollit grup de germans. En veure-ho, es van adonar que allò era el que ells desitjaven: adoptar no només un noiet, sinó uns quants germans. Va dir Montsín: «es presentava davant nostre el que jo tant desitjava: una família nombrosa! I de cop! Des d’aquell moment vam començar a pregar per aquells infants que havien d’arribar a casa, per tal que tinguessin salut i bons cuidadors».

Allò que ens va ajudar en aquell moment de necessitat era saber en qui ens recolzàvem: les famílies de la fraternitat de CL, els amics del Camino, de la parròquia… Avançava el procés d’idoneïtat i va ser realment dur pels interrogatoris i entrevistes exhaustives que això comportava. Els va donar la impressió que a Ucraïna els tràmits no eren transparents i va ser quan van decidir-se per l’acollida nacional de grups de germans. Un cop tingueren la idoneïtat, els van proposar l'acollida de tres germanes.

L’inici de l’acollida va ser com una lluna de mel, tot era fàcil. Però en passar ja un any i créixer en confiança, ja hi va haver més dificultats. La gent els deia: «...però com us heu atrevit amb tres alhora?». Hi havia -van recordar- també una part d’inconsciència però ells pensaven: «Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors». I aquesta és una frase que parteix de l’experiència: «jo soc arquitecte i sé que, de vegades, construïm massa nosaltres. És quan mor el teu projecte que hi ha la possibilitat que entri el Senyor i el Seu projecte», explicava Paco.

En créixer les noies, ja adolescents, ens vam adonar que duien una petjada en la seva història vital i que portaven una creu gran: l’haver patit un abandonament. Tanmateix, en aquell moment de dificultat en la seva adolescència vam llegir un avís de l’associació Famílies per l’Acollida que comunicava la necessitat de trobar una família per una nena amb discapacitat intel·lectual. «Aquest soc jo: una persona que també té “discapacitat cognitiva”, doncs no m’adono que qui porta la història del món és Déu», comentà que va adonar-se en Paco. Tot el que havien rebut, tot aquell Amor, el va dur a plorar i a voler acollir aquella nena. «Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull», així com exhorta Jesús, es van deixar tocar per les seves paraules. Paco va dir-se a si mateix: «aquesta nena serà l’instrument que m’ajudi a entendre que el cor de les meves filles és més gran que la seva raó», doncs «estàvem convençuts que hi ha Algú que ens porta de la mà».

El Paco i la Montsín va participar d’un grup de Famílies per l’Acollida que inicialment era seguit per un psicòleg italià, el dr. Regoliosi i els ha ajudat molt, doncs s’han adonat que les seves dificultats són de fet petites i han pogut aprendre de pares que, malgrat les grans dificultats, segueixen en peus i aposten per la relació amb els fills.

Va ser una vetllada de testimonis d’una excepcional bellesa, que va ser seguida per unes quaranta persones via online i que omple d’agraïment pel camí de com, deixant-se guiar pel desig de ser pare i mare, pel que indica la realitat i el camí que s’ha fet en la fe, la vida es converteix en feliç, així com canta el salmista: «La qui vivia estèril a casa / la fa mare feliç amb els fills. / Al·leluia!».