Hem quedat per celebrar la missa a la parròquia de Sarrià, a Barcelona: porto gravat en el cor una frase de Sant Lleó el Gran: «no hi pot haver molt lloc per la tristesa, quan acaba de néixer la vida; la mateixa que acaba amb la por de la mortalitat i ens infon l'alegria de l'eternitat promesa».

Com moltes vegades ens passa, l'impacte d’un fet veritable pot quedar en l'àmbit teòric de la vida i no fer que ens moguem o commoguem i, en conseqüència, ens quedem igual que abans: aquesta frase, podria ser una de tantes sinó trobés un reflex fidel a la realitat. Doncs això, és precisament el que va passar, el diumenge 27 de desembre, ja que no hi va haver lloc per a la tristesa. És paradoxal que precisament en les dates en les que la gent del carrer està més nostàlgica d'una llar, d'una família, d'una carícia, es pugui afirmar que no hi ha lloc per a la tristesa. Com pot ser això possible?

Aquell diumenge ens vam ajuntar un grup bastant heterogeni per celebrar el Nadal amb els sense sostre del barri barceloní del Raval. Els portem menjar, com acostumem a fer cada diumenge... aquest cop, per Nadal, vam preparar uns paquets per regalar i vam cantar unes nadales. Quin espectacle! Si un estrany s'hagués apropat i s'hagués quedat a observar des de lluny, el que s'hauria confirmat és justament que no havia tristesa. Tot i l'heterogeneïtat hi havia una unitat inexplicable, un miracle! Veritablement i encara que no tots en fossin conscients, se celebrava el Nadal. Giussani diu que «amb el Nadal entra al món una realitat nova, una presència nova». Certament va ser així. Dels rostres afligits, quan vam començar la vetllada, ja no quedava ni rastre. L'alegria va entrar, malgrat la nostra condició fràgil, a la perifèria oblidada, amb els últims dels últims.



Moltes vegades em suscita preguntes el gest educatiu de la caritativa, doncs, qui és el pobre? Qui era el pobre diumenge, aquells que malgrat la seva petitesa es feia present una cosa d'un altre món, o els que amb la senzillesa de l’infant acollien allò que se'ls portava? D'allí va néixer la unitat, del reconeixement mutu d'aquesta presència que entra al món i em canvia, ens canvia. No hi ha condició social per aquest reconeixement.

Hi ha dos fets que aquell dia van fer que brollés en mi la sorpresa pel que succeeix a Bocatas. En un moment de la vetllada, en Mustafà, mentre estàvem a punt de començar les nadales em va preguntar: «Qui sou? Porto un parell d'anys per Barcelona i mai no havia conegut voluntaris com vosaltres». Ens mirava com si fóssim marcians vinguts d'un altre planeta. El que estava en joc en aquesta pregunta no era tant, l'estranya companyia, sinó el mètode que Déu ha escollit perquè ens trobem amb Ell. Em va commoure, perquè 12 anys enrere a mi em va passar el mateix quan em van convidar anar a Bocatas: vaig descobrir una companyia extraordinària en què Crist a poc a poc s’ha anat desvetllant, fins convertir-se avui en la presència més atractiva en la meva vida. No sé si em tornaré a creuar pel carrer amb en Mustafà, però és clar que en ell ja s'ha introduït una novetat, una presència nova ha aparegut un seu horitzó.

Un altre fet que volia destacar va ser el moment dels cants. No només per com estàvem junts i l'alegria que es veia, sinó per com algun d'ells volien ser protagonistes. El Juanito, un home d’una setantena anys, va ser el que aquella nit va portar la batuta a ritme de nadalenques flamenques. Entre cant i cant m’hi vaig apropar, doncs semblava un altre, veritablement. «Feia temps que no gaudia tant» em va dir; jo li vaig preguntar el per què. Ell em va respondre: «normalment la gent ni ens mira i vosaltres veniu aquí a passar el temps amb nosaltres a passar l'estona, ens doneu sense demanar res a canvi».

Això és la gratuïtat, que tantes vegades ha ressaltat Giussani com a mètode per a la caritativa: si els nostres esforços per estimar i ajudar els altres no neixen d'aquest punt, tard o d'hora el gest perdrà el seu valor.

El gest de la caritativa m’educa a descobrir el més veritable de mi mateix, és a dir que depenc d'Aquell que em fa i que, a més, em regala una companyia, una comunió que permet que la novetat romangui. La companyia és el que possibilita aquest gest, per tant, és el centre de la caritat, i d'aquesta comunió puc sortir a la trobada de tot a la vida. En aquesta companyia descobreixo com el cristianisme irromp en els llocs més foscos, desvetllant la naturalesa de Déu, introduint així un nou significat de la paraula amor; la caritat.
Peter, Barcelona