M’encordo perfectament per què vaig començar a anar a caritativa: no va ser per una sensibilitat especial cap a l'últim o perquè volgués canviar el món, sinó perquè el meu germà m'ho va proposar, una persona concreta on Crist es manifesta d'una manera evident en la nostra relació. Des d'aquest instant vaig començar a fer un camí de què significava aquella tarda de la setmana, i a aprendre de les persones que donaven el seu temps per ser-hi i, curiosament, aquest dia de la setmana es va tornar sagrat per a mi... i així ho és encara; no m'imagino estar en un altre lloc que no sigui aquest.

Tot i això, “Bocatas” sempre suposa en la meva vida una gran lluita entre la bellesa i el dolor. Vull narrar dos esdeveniments que van passar fa unes setmanes i que els porto molt endins: la Victòria és una dona d'uns trenta anys llargs, romanesa, parla bastant bé l'espanyol i està enganxada a les drogues. Sempre que passem pel seu lloc es posa molt contenta, joiosa de veure'ns i d'estar amb nosaltres, em tracta amb molt d’afecte. Un dia, feia tant fred a Barcelona que ni amb un abric gruixut aconseguies desempallegar-te de la fredor. Quan la vaig veure, em vaig acostar a saludar-la i ella em va preguntar: «escolta, tens gaire fred?». Jo li vaig respondre que malgrat totes les capes que portava es colava per alguns llocs. Tot seguit em va agafar, i em va començar a acomodar l'abric i la caputxa perquè estigués més a gust. Amb un amor i tendresa immensa em va tractar! Com si fos la meva pròpia mare!

Fa uns anys, quan encara no m'havia trobat el més gran que m'ha passat a la vida, tot ho feia per mi, era egoista i ni de lluny em pensava que això em pogués succeir a mi. Què m'ha passat perquè jo comenci a estimar tant i d'aquesta manera?Què ha entrat a la meva vida per tenir aquesta mirada de tendresa sobre l'últim? Em sorprèn molt perquè és objectiu que abans no la tenia. Per què el meu cor s'eixampla en aquest lloc i surto nou d'aquí? Com neix una relació tan bonica entre dues persones a priori tan diferents i amb vides tan diferenciades? Mentiria si digués que a “Bocatas” no hi ha dolor, ja que sempre acabem la caritativa al lloc on hi ha els últims dels últims, a la narcosala de Drassanes, i aquest lloc és on més se m'ha engarrotat el cor.

El segon fet: una nit, el P. i jo ens vam separar de el grup per anar a la recerca de la Victòria. La vam trobar en el lloc de sempre, però ella estava diferent. Tenia els ulls tristos i perduts, com si estigués mirant al no-res que ens ha relatat mil i una vegades el Julián i, de sobte, les nostres mirades es van creuar. Aquest moment no va durar ni un segon, va tornar a mirar a terra amb aquests ulls tristos, que jo mai no havia vist. No volia mirar-nos, en aquest moment no volia estar amb nosaltres. Totes les preguntes que li feia les contestava amb monosíl·labs i l'únic que desitjava era ficar-se el gram que subjectava entre les mans; estava esperant el seu torn per fer-ho. L'immens buit li estrenyia, i aquest gram era el que el separava de poder apagar i llençar aquella nit.
Aquest buit que ella sent, aquesta espera de quelcom misteriós jo també la visc. Aquí neixen mil preguntes: «què tinc jo que em permeti viure aquesta espera amb certa alegria, sense voler apagar-la? Hi ha algú que estimi la Victòria instant rere instant? Quina mena d'esperança pot tenir la meva amiga en aquest moment si no s'ha trobat amb el que jo m'he trobat? Pot tenir esperança?»

Em sorgeix una gran pau sobretot per la bellesa i grandesa que veig en la relació amb l'últim dels últims; en especial, també, per la presència dels voluntaris. Al principi anava a l’activitat caritativa perquè hi anava aquesta gent, i ara segueix sent un punt important. Davant d'aquest patiment, també veig aquests rostres que m’eduquen a no quedar-me només en el dolor, que em condueixen la mirada al que està passant entre nosaltres. Som un grup molt peculiar: hi ha pares i mares de família, seminaristes, universitaris, adults, un sacerdot... Què ens uneix? Per què donem el nostre temps d'aquesta manera? En fixar-me en nosaltres, m’adono que contents fins i tot davant de tanta misèria. Només veure'ls ja és un punt gran per poder respirar de bell nou. Penso: «davant de tot aquest patiment hi ha esperança, perquè estic amb aquesta gent que em fa desitjar, que em fa estimar molt, que m'ajuden a seguir coneixent la grandesa de la meva vida, que em remeten constant a un Altre que me'ls ha posat aquí».

La petició: hi ha una frase de Giussani que diu «en la mesura en què un demani, serà atès». Em dona pau llegir això perquè m’adono una altra vegada de quin és el mètode, que res depèn de mi i que l'únic que puc fer és oferir tot això per la salvació de la Victòria i del món, perquè es trobin amb Ell , que és el més gran que m'ha passat. Més d'una vegada ens ha dit el Julián que el millor que podem fer pels nostres éssers estimats és prendre la nostra vida seriosament, ser responsables amb el que ens ha succeït, entenent la responsabilitat com un respondre a un Altre a cada instant. Per coses que m'han passat, puc afirmar que aquesta hipòtesi es va convertint poc a poc en certesa i sé que el més raonable llavors és fiar-me, encara que algunes situacions provoquin un vertigen grandiós.
“Bocatas” m’ajuda a això: a aprendre a estimar, a buidar-me de mi mateix per què pugui entrar-hi Ell.
Carlos Peró, Barcelona