Dins el marc de la campanya de Nadal de l'ONG CESAL, sota el lema «Aixeca la teva mirada: l'esperança junt amb qui té necessitat», el passat 12 de desembre vam organitzar una trobada virtual amb les germanes Pérez del Tocuyo, del Veneçuela.

Si bé la por va estar present des del primer minut, ja que les connexions a internet a aquest país són poc estables i això feia presagiar que un directe en vídeo acabaria poc menys que en fracàs, qui sap, potser perquè l'acte va ser el dia de la Patrona de les Amèriques, la Mare de Déu de Guadalupe, o potser per la il·lusió i les pregàries de tots els qui vam preparar l'acte, o potser per totes dues raons, va ser un sorprenent èxit. No hi va haver un sol tall de connexió durant els 60 minuts; quina sorpresa!

Les germanes Pérez ens van situar en la seva realitat quotidiana, en Tocuyo: una població d'uns 130.000 habitants a nord-oest de país. Aproximadament hi viu aquesta quantitat de població, però fa temps que els censos oficials van deixar de realitzar-se i de ser fiables.
Mitjançant el CESAL ens vam posar en contacte amb Jenny i Rafaela Pérez, que ens van exposar la seva experiència: una com a coordinadora de secundària i l'altra com a directora de l'escola de Nuestra Señora de la Concordia, respectivament. Jenny és vídua i viu amb els seus dos fills i el seu gendre; Rafaela, en canvi, és consagrada i entrega la seva vida a l'Església i al món a través de la congregació de les Hermanas de la Caridad del Sagrado Corazón de Jesús.
Aquesta amistat va generar aquesta trobada virtual, senzilla però contundent. Elles ens van regalar la seva experiència, crua però alegre. Nosaltres tractem de recollir fons a través de l'acte per a la seva escola, alumnes i famílies. Un col·legi amb més de mig segle de presència, seixanta treballadors i set-cents alumnes. L'únic col·legi a El Tocuyo que ofereix actualment formació completa, tres cicles formatius. Només hi ha un altre col·legi, més petit, on s'ofereixen també dos cicles i que segueixi operatiu a la ciutat, i pertany també a la mateixa congregació. La resta de col·legis són públics i romanen tancats. Ningú vol treballar, ni tan sols els funcionaris, per un salari mensual equivalent a dos dòlars americans.

Entendre per què Jenny i Rafaela sí que ho fan és tota una lliçó de realisme, humilitat, amor a la seva terra i a l'Església, i que realment ajuda a aixecar la mirada a qualsevol que les escolti. Per això l'acte es va “batejar" amb el títol «Esperando contra toda esperanza». Perquè, lamentablement, Veneçuela avui és un brou de cultiu ideal per a la renúncia, la desesperació, l'alegria en la misèria, la rendició. Per què val la pena lluitar si tot està absolutament controlat i enverinat per l'Estat?
Jenny i Rafaela diuen que no són pas alienes al sofriment i al dolor que emana d'aquesta desesperada situació, però la seva vida està clarament moguda per l'espera, per l'agraïment i per la lluita -valent- per donar valor a allò humà, a l'educació, a l'acompanyament de les famílies de l'escola, a les relacions. Va ser un testimoni clar de la potència de la comunitat, de la potència que té qualsevol home quan se li abraça i se li s'afirma en qualsevol circumstància.

Van narrar i testimoniar que elles han viscut de la Providència: han vist passar coses a l'escola que difícilment es poden explicar des de la raó i mantenen viva l'esperança en el Senyor, ja que són contínuament testimonis de com Ell actua. De fet, dels seixanta professors amb què compta el col·legi en plantilla, només un ha renunciat durant aquest duríssim any. La seva resposta davant la malaltia i la manca de recursos sanitaris ha consistit en organitzar-se de manera no poc misteriosa per acabar aconseguint els medicaments necessaris per a un malalt de la comunitat escolar; a través de diferents donacions han estat capaços de generar bosses d'aliments per a les 150 famílies més desfavorides de l'escola. I les classes segueixen en marxa; virtualment, això sí. Compartint telèfons mòbils entre diferents professors per poder donar classe, rebre les deures, corregir-los i lliurar-los de tornada als alumnes.

Els fills de Jenny avui s'han acostumat a agrair, a donar gràcies per cada plat de menjar que poden compartir en família, a la taula de casa. Jenny deia que abans donava per descomptat coses que ara és impossible ignorar o passar per alt. Es desperta la senzillesa i l'agraïment al cor d'un. Perquè tenir un plat cada dia a taula no és evident: hi ha algú que els té cura perquè això sigui així. I això cal agrair-ho, doncs això els torna creatius i els permet afrontar la crua realitat que viuen amb una mirada diferent, amb una mirada d'esperança. Sabent que no estan sols. Que hi tenen els uns als altres, que hi ha gent que els ajuda i dona suport, i que el Pare no els abandona tot i estar travessant el seu particular desert.
La recaptació de donacions continua oberta a través dels amics de CESAL, en cesal.org/dona, destinació MAO Veneçuela.