El Masnou. És la nit de l'11 al 12 de setembre de 1936. El Joan arriba exhaust a casa. La seva germana petita, la Lourdes, l’està esperant. La seva mare, Maud, i la seva germana gran ja estan ficades al llit, al pis de dalt. El seu pare està amagat en una altra zona de Catalunya perquè el persegueixen a causa d'una qüestió política. La Lourdes i el Joan resen junts el rosari després de sopar i se'n van a dormir ells també. Poc després s'escolta agitació fora: cotxes, focus i homes envolten la casa de la família Roig Diggle. En advertir el perill, el primer que fa el Joan és consumir la reserva de sagrades formes que té a la seva habitació. Se les ha confiat mossèn Llumà, el seu director espiritual, perquè el Joan les reparteixi segons les necessitats de la gent; i per poder combregar també ell. En aquests temps de guerra, la fe no es pot viure davant dels altres. No sense risc. Res d'anar a missa, exercicis espirituals, formació... Nombroses esglésies i edificis religiosos han estat destruïts, i no pocs fidels, especialment sacerdots i religiosos, han estat assassinats.

El Joan, fins fa poc, anava a missa cada dia, amb el missal sota el braç. Cada matí, molt d'hora, es creuava amb obrers que anaven a treballar, i era objecte de burla mentre es dirigia cap a la parròquia de sant Pere. En el tren cap a Barcelona, que prenia cada dia per anar a la fàbrica en la qual estava empleat, era, igualment, assenyalat per qui compartia el vagó amb ell, doncs sempre feia el senyal de la creu.



Es tracta d'un jove de dinou anys, amb bon planta, aspecte bondadós i intel·ligent i amb una sensibilitat extraordinària per Jesucrist i tot el que té a veure amb Ell. El seu major interès és fer conèixer a tots a el mestre de Natzaret. Al cor de Joan crema el desig del sacerdoci. Des de petit que vol «guanyar ànimes per a Crist», com confessa a la seva mare un dia de camí a l'escola.

El grup de milicians que ha assaltat casa seva sotmet a un interrogatori al Joan. Ell respon amb bones formes i sense comprometre ningú. La Lourdes observa al seu germà i pateix: mai l’ha vist així, amb tant de patiment i tan pàl·lid. «Anem!» exclama el cap de la banda. "¿Se l’emportaran? ¿Quin mal ha fet?», Surt al seu pas Maud. Alguna cosa haurà fet, responen, si han donat l'ordre de capturar-lo. Mare i fill s'abracen. Joan xiuxiueja a Maud: «Déu és amb mi». No el tornaran a veure. La Lourdes recorda com el rostre del Joan havia anat canviant en aquestes hores fins convertir-se en la cara del «cristià que combat el bon combat».

La matinada del 12 de setembre el Joan rep cinc trets al cor i un de gràcia al clatell. Les seves últimes paraules són per als seus botxins: «Li demano a Déu que us perdoni, com jo us he perdonat ja». Un ressò de les paraules del seu Mestre: "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan".
La disposició del Joan al martiri i la seva enteresa, el seu amor, el seu lliurament davant dels que li anaven a matar ens porta a preguntar-nos: qui és Jesús pel Joan? I, inevitablement: qui és Jesús per a mi? Qui és Jesús de Natzaret, a qui aquest jove ha lliurat, absolutament convençut, la seva vida amb una radicalitat sorprenent? Què és aquesta estranya victòria que es guanya amb la pròpia mort? Què haurà viscut el Joan per poder dir «sí» en un moment com aquest? O està boig, o viu una sobreabundància que abraça tot fins el punt que és impossible que no abasti, també, la mort.

El desig d’infantesa del Joan es va complir: va donar la vida a Jesús, i la va donar per qui no el coneixien. A cada un de nosaltres se'ns convida a formar part d'aquest Cos, d'aquesta Ferida i d'aquesta Redempció. Cadascun de nosaltres estem cridats a lliurar la nostra vida a cada instant; lliurar-la a qui ens ho demana, a Qui ens està cridant ara. Que el Senyor ens concedeixi la mateixa radicalitat de relació amb Ell que tenia Joan Roig. La mateixa intimitat en la qual està cridada a ser la Gran Amistat de les nostres vides.