ORFES O FILLS
Joana Bonet i Eduard Sala presenten amb Mn. Julián Carrón la traducció en llengua catalana: El desvetllament de l’home. Una riuada de provocacions i preguntes davant d'una realitat que fereix.Diu la dita que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. D'aquesta desmemòria pròpia de l'ésser humà es queixava el passat 1 d'octubre l’Eduard Sala, responsable de l’Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona, durant la presentació online del llibre El desvetllament de l'home, en què l’autor Julián Carrón afronta algunes de les preguntes més urgents que la pandèmia de la COVID-19 ha despertat. «Preguntes que ens plantegem en moments complicats i després ens les deixem de fer», assenyalava Sala. «Aquest llibre ens posa davant d'una fragilitat terrible. En el confinament tot va quedar suspès, tot es va desmuntar i ens vam quedar sols enmig d'un desert. Quan no podíem fer res, ens preguntàvem què seria el primer que faríem quan poguéssim tornar a sortir, i la resposta mai coincidia amb les tasques programades en les nostres agendes quotidianes. Allò va posar de manisfest en què em recolzo quan tot al meu voltant s’ensorra, però ho donem per descomptat quan la vida torna a ser "normal"».
En una pantalleta al costat de Sala apareixia el rostre de la periodista i escriptora Joana Bonet, que assenyalava que «l'impacte de la realitat et fa veure que aquestes preguntes sempre han estat presents però no volíem buscar-ne les respostes perquè el dia a dia, la seva voràgine, el deixar-nos portar per les urgències quotidianes, sovint amagaven allò important. La nostra societat s'havia insuflat d'omnipotència i s'aferrava a valors agonitzants com els diners o l'èxit». Davant d'aquest impacte, Bonet ha llegit el llibre deixant-se tocar per multitud d'autors que la sortien a trobar, entre els quals va assenyalar dues cites que li han impactat especialment. «M'ha cridat l'atenció una frase de Luigi Giussani que diu que l'única condició per ser veritablement religiosos és viure intensament la realitat. Aquesta irrupció de la realitat ens ha obligat al recolliment, cadascú s'ha recollit on podia: en la seva fe, en les seves idees, però sempre ha intentat alimentar aquesta fragilitat que el llibre reflecteix». I la segona cita que destacava la periodista és una pregunta de Carrón que encara avui, assegura, la segueix provocant: «Ens estem ofegant o ens estem sorprenent més lliures?».
«Només podem ser lliures si vivim intensament allò real, si no ens quedem en l'aparença», va apuntar Carrón. «No és pas que els diners, l'èxit, el gaudir de la vida siguin una cosa negativa en si mateix, però es veuen desafiats quan la vida et posa contra les cordes. Llavors veus si això ho és tot o si hi ha una altra cosa que abans donaves per descomptada perquè et quedaves en l'aparença. Aquest no és un concepte de religiositat per devots sinó que descriu el desafiament que la realitat ens llança a tots, amb tota la nostra exigència de significat. És la manera d'unir coses que si no, semblarien separades».
Arribats a aquest punt, Eduard Sala va acceptar el desafiament de J. Carrón i li va tornar les seves preguntes, desafiant l'autor perquè l'ajudés a entendre com és possible que qualsevol circumstància de la realitat pugui ser una ocasió per respondre al desig de l'home, fins i tot en un moment tan dramàtic. Durant el confinament, Sala no va aconseguir quedar-se un sol dia a casa, ja que eren innombrables les dramàtiques peticions d'ajuda que arribaven a Càritas contínuament. «Dir sí a un Déu present que no soluciona el que està passant em resulta molt xocant. Em desconcerta aquest sí que ens proposes i la provocació que una realitat tan terrible pugui ser el lloc i la forma amb què Déu em crida. De debò estàs dient això, Julián, que aquesta realitat tan horrible no és un obstacle? I de veritat construeixes el món de la mateixa manera estant a casa que lluitant en els hospitals o repartint aliments entre els més necessitats? Aquestes provocacions m’han sacsejat, són coses que no ens plantegem normalment, són aquella mena de preguntes que et fas, com a molt, quan vas al tanatori. Val la pena la meva vida, quines són les meves prioritats? El llibre aquí et fa una bona sacsejada, és com un mastegot».
La resposta de Julián va apel·lar la seva pròpia experiència personal. «Un dels punts de no retorn en la meva vida va ser quan vaig començar a adonar-me que les circumstàncies que jo veia com a «obstacles» en realitat podien ser «ocasions». No m’impedien caminar sinó que em desafiaven a fer passos en la vida, i per tant em feien créixer. Si no hagués fet servir aquestes circumstàncies per a una maduració i una major familiaritat amb la realitat i el Misteri, m'hauria perdut la meitat de les coses que m'han passat a la vida. Aprendre d’aquestes coses et canvia la vida perquè aleshores, el que succeeix, en lloc de ser inaprofitable, quelcom que no hi ha més remei que suportar o patir, es converteix en un maó que construeix la teva vida. Llavors tot és aprofitable, tant per a qui està a Càritas, com per a qui es tanca a casa amb el seu sí».
Carrón va parlar d'una dona malalta d'ELA que es lamentava de no poder donar un cop de mà als seus fills i néts, sense adonar-se de tota la vida que estava generant al seu voltant amb el seu senzill sí a l'hora d'acceptar i viure aquesta terrible malaltia. «Per l'alegria amb què viu aquesta circumstància ens està desafiant a tots, fins i tot els seus fills i nets. Van a veure-la com somriu com si anessin a casa seva en peregrinació. Sembla poca cosa, però la gent ve a visitar-la perquè després és més capaç d'afrontar la seva pròpia «circumstància», que és infinitament menys pesada que l'ELA que pateix aquesta dona: només mou les pestanyes. Aquest sí que sembla inútil és el sí més decisiu, no té menys valor repartir aliments que donar un significat».
Sala va recollir el guant i va començar a enumerar algunes esdeveniments dramàtics que s'ha trobat durant la pandèmia, no només per denunciar situacions terribles que l’han ferit profundament sinó per aprendre a mirar. «Quan assisteixes a persones vulnerables que no poden donar per descomptat tot el que nosaltres donem per descomptat, et trobes amb la seva pregunta sobre el perquè, i per què jo. Et plantegen molts interrogants, si saps mirar. La pregunta no és «com estàs?» sinó «com estàs realment?». Aquest realment és al llibre de Carrón i en la realitat, com un cop de peu a l'ànima, si saps mirar».
També Joana Bonet insistia en aquest punt: «ara a Madrid ens tornen a confinar, tornem a sortir a les finestres a mirar el cel. Vam plantejar-nos tornar a la normalitat... però era normal el que vivíem? Una societat clínex, on tantes coses acaben al contenidor, amb una deshumanització galopant». La columnista de La Vanguardia va rescatar la imatge utilitzada pel papa Francesc per dir que ara tots estem en la mateixa barca. «Ara la pertinença és més important que mai. Percebo que vivim en dos plans: el macro i el micro. I en el micro veig com el teixit social s'enforteix al meu voltant, hi ha una necessitat de ser bàlsam per als altres, de cuidar-nos, d’atendre'ns, d’ajudar-nos a buscar respostes entre tots. Com deia Jesús a l'Evangeli de diumenge passat, publicans i prostitutes s'han avançat en el camí al Regne de Déu». Una recerca tenyida de dolor i de vegades de por, que no se li va estalviar ni a Jesucrist mateix, com Bonet va destacar fent-se ressò de les paraules de Jesús a la creu: «”Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?”. Amb la pandèmia, l'ànima ha començat a treure el nas. La realitat s'ha rebel·lat, com diu González Sainz i com més impactant és, més s’obre la raó. En aquest punt del llibre, Julián Carrón connecta raó i Misteri, que em sembla un tema apassionant».
«El que més crida l’atenció és que Déu no estalvia aquest abandonament ni tan sols al seu fill», va respondre Carrón a la cita de Joana. «De vegades considerem Jesús com un heroi, però no se li va estalviar res de la seva Passió, no era ficció. Com es pot viure una cosa així? Aquesta circumstància pot durar encara molt de temps, la qüestió no és quant durarà, sinó què ens permet estar sense por davant de la incertesa. Què ens permet viure aquesta circumstància com Jesús va viure la seva. Ell podia viure-la per la relació que tenia amb el seu Pare. I nosaltres podem viure com orfes o com fills. No és un problema d'heroisme, com si haguéssim de fer el cor fort, que no és el cas. És l'ocasió d’adonar-nos que podem viure com orfes quan en realitat tenim un Pare. I la vida podria ser totalment diferent, com ho va ser per a Jesús, encara que no se li estalviés res. Sense això no podrem construir. No podrem construir les nostres persones i molt menys la societat».