Tornem a començar. Tornem a la feina, a l’escola, a la relació amb els companys. Amb una diferència: mai com ara ho havíem fet amb un horitzó tan negre, sentint l’amenaça de mesures restrictives altra vegada a causa del COVID-19. Com és possible afrontar-les?
L'ésser humà afronta la realitat amb una esperança natural. La genialitat de Cesare Pavese residia a captar com una cosa pròpia de l'estatura humana, de la seva i, per tant, de cada un de nosaltres, l'espera i l'esperança: «És que algú ens ha promès quelcom? I aleshores, per què estem esperant?». Però quan la realitat es torna implacable, contradictòria, aleshores es posa a prova la consistència de la nostra esperança.

Precisament per això, és just preguntar-se: com es pot afrontar un repte d’aquesta naturalesa? Basta un optimisme genèric? L’optimisme és una disposició psicològica per veure els aspectes positius de la realitat, per dir que tot està bé, fins i tot a condició de tancar els ulls. És una cosa temperamental i passatgera alhora: el temps canvia, arriba una tempesta i tot s’acaba.

D'on neix l'esperança? De vegades he proposat aquesta comparació. Imaginem que algú té una malaltia molt rara, que acaba en la mort en la gran majoria dels casos i que, en un remot lloc del món, un metge per fi ha descobert un fàrmac eficaç. Encara no té el medicament, i caldrà temps perquè li arribi, per tant, encara no ha canviat res, però ha succeït una cosa que ja ho ha canviat tot: una única notícia ja ha modificat la manera de mirar la malaltia, de viure la circumstància. Per això deia Péguy: «Per esperar cal haver rebut una gran gràcia».

Doncs això, més enllà de la imaginació, és el que succeeix d’una manera molt concreta a la vida. Hom pot haver perdut qualsevol esperança de canviar, com em va explicar algú fa uns mesos: «No creia que als cinquanta anys es pogués renéixer. Durant anys, he perseguit objectius que no resistien l'embat del temps: la universitat, la meva professió, la família. Cada cop que aconseguia el que m'havia proposat em sentia insatisfet, i una vegada i una altra buscava nous objectius. Em sentia inútil». Aquesta persona havia perdut l’esperança que res de nou pogués irrompre en la seva vida. Què l’ha fet renéixer? «Un dia, en l'àmbit de l’escola dels meus fills, vaig conèixer una persona que tenia una lluïssor als ulls. Ell també estava vivint un moment complicat per problemes a la feina, tanmateix tenia un aspecte serè, i estava segur de si mateix, en una paraula: era feliç. Va néixer entre nosaltres una forta amistat. Vam anar junts de vacances amb les nostres respectives famílies i la meva curiositat cap a ell creixia. Encara avui em sorprèn aquesta amistat», deia que li ha canviat la vida en aquests tres anys.

«L’esperança és una certesa sobre el futur en virtut d’una realitat present» diu Mn. Luigi Giussani. Perquè els meus alumnes poguessin entendre-ho, acostumava a dir-los: «¿Però... tu creus que la teva mare t’estima?». «És clar». «N’estàs segur?». «Completament». «Llavors, si n’estàs tan segur, ¿pots arribar a plantejar-te que, per alguna cosa de la vida, hi pugui haver algun moment en què la teva mare et deixi d'estimar?». «No, de cap manera!», em deien. Per què? En què fonamentava aquesta certesa cap al futur? En el present, en una experiència present.

No obstant això, quan la prova és més exigent –com ara una malaltia, perdre la feina o el moment final, en la mort– ¿quina presència ha d’entrar en la nostra vida per poder afrontar la prova amb esperança?

Els deixebles de Jesús s’havien trobat amb una presència carnal, històrica i que desafiava les seves mesures obrint una escletxa absolutament impensable fins poc abans de conèixer-lo, tot i ser quelcom totalment desitjable i esperat. Nosaltres preferim esperar que passi la tempesta.
Els deixebles, en canvi, es van trobar amb una persona incomparable, amb qui podien afrontar fins i tot la tempesta. El qui, durant dies, mesos, anys, van presenciar fets com els que realitzava Jesús, i després el van veure ressuscitat –els mateixos que l'havien dipositat al sepulcre–, poden afrontar tots els reptes amb la seva presència en la mirada, una presència que els permet no viure determinats per la por, per les seves pròpies forces. Quina experiència ha d’haver viscut un home com Pau de Tars, a qui no se li va estalviar cap tipus de dificultat en la vida, per poder dir: «N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rm 8,38-39)! Per això va poder dir que tenia «l’esperança que no enganya» (Rm 5,5).
Aquesta és la contribució que els cristians podem oferir per tornar a començar en aquesta situació de pandèmia: desvetllar l'esperança en tothom qui ens trobem. No perquè siguem més bons i capaços que altres –coneixem prou bé els nostres límits–, sinó perquè hem rebut un do que no podem mantenir ocult, de manera que qui el trobi útil per al seu camí humà pugui fer-se’l seu.