Aquest període de forçada solitud pot ser una gran oportunitat per a l’aprofundiment de l’experiència cristiana, per a la maduració de la fe, és a dir, per descobrir el contingut de la trobada que hem viscut, de l’origen d’aquella companyia que s’ha començat a experimentar com el lloc que ens genera i dona consistència. Si aquest descobriment no surt a la llum, si roman a la superfície, ens arrisquem a reduir sociològicament l’esdeveniment cristià, a buidar aquesta companyia del seu significat autèntic. Intentaré explicar-ho amb una anècdota:

No fa gaire, un jove amic meu va acabar la carrera i ha començat una una nova vida. Per consegüent, no podem veure’ns tan sovint com quan freqüentava la universitat. Darrerament es lamentava d’això amb mi. Li vaig recordar un passatge de l’Evangeli. Un dia, els deixebles eren a la barca amb Jesús i van adonar-se que s'havien oblidat dels pans. Encara que ja havien sigut testimonis de dos miracles, grans com catedrals -dues multiplicacions de pans com mai s’havien vist en la història- van començar a barallar-se entre ells perquè s’havien oblidat dels pans. Vaig fer adonar al meu amic que Jesús era allà amb ells, al seu costat, a la barca! I ells, vinga a lamentar-se’n! El problema no era que estiguessin sols, perquè Jesús era amb ells, sinó que per a ells era com si no hi fos. Es retreien el fet de no tenir pa! Llavors, Jesús, per fer-los entendre quin era el problema, no va fer cap altre miracle. De què els hauria servit, després de tots els que li havien vist fer? Què fa Jesús per ajudar-los? Els fa tres preguntes. La primera: «¿Quantes cistelles plenes de bocins vau recollir quan vaig partir els cinc pans per als cinc mil homes?». Després, «I quantes cistelles, després de la segona multiplicació?». Tercera pregunta: «Encara no ho compreneu?» (cf. Mc 8,19-21). Què valuosa és l’ajuda que Jesús ofereix als seus amics no estalviant-los les preguntes! No afegeix cap explicació, no duu a terme cap altre miracle, sinó que els interpel·la, partint de la seva experiència, a fer servir laraó fins al fons, de manera que puguin adonar-se de qui han trobat (entre ells hi tenien l’amo de la “fleca”!).

Si encara no havien entès res, atenció, no era perquè estiguessin sols o no tinguessin prou elements per comprendre, sinó perquè encara no havien après a utilitzar bé la raó. De fet, Jesús se’ls havia donat a conèixer mitjançant molts signes que li havien vist fer, que eren respostes excepcionals a tantes situacions, fins i tot dramàtiques, i que corresponien finalment al cor, a la seva necessitat humana i a la dels altres. Però ells encara no havien reconegut qui era, amb aquell tipus de reconeixement que es diu fe i que «floreix a l’extrem límit de la dinàmica de la raó com una flor de la Gràcia, a la qual l’home s’hi adhereix amb la seva llibertat» (L. Giussani, S. Alberto, J. Prades, Crear huellas en la historia del mundo).

La fe cristiana no és únicament el reconeixement de la divinitat, sinó de la «divinitat present» en l’home, en Jesús de Natzaret, en Crist, i avui en aquest signe de Crist que és la companyia dels qui creuen en Ell. «L’esdeveniment de Crist roman en la història a través de la companyia dels creients» (Ibidem); «Jesucrist, aquell home de fa dos mil anys, es fa present amagant-se rere el vel, sota l’aspecte, d’una humanitat diferent. La trobada, l’impacte que produeix, és amb una humanitat diferent» (L. Giussani, Qualcosa che viene prima), amb un fenomen d’humanitat diferent: un se’l troba i se sorprèn amb un nou pressentiment sobre la vida, quelcom que augmenta la seva possibilitat de certesa, de positivitat, d’esperança i d’utilitat en la vida.

Molts de nosaltres pot ser que haguem tingut aquest «impacte» sense que hagi madurat prou el reconeixement que s’anomena fe, que floreix com una gràcia al límit màxim de l’ús de la raó, implicant, per tant, tot el recorregut de la raó, des de l’afecte fins a la llibertat humana. Aquesta conjuntura d’aïllament obligatori, precisament en la mesura que ens insta a no donar per descomptada la realitat humana amb la qual ens hem topat, pot arribar a ser una gran ocasió per al desenvolupament més conscient i personal d’aquest recorregut; per prendre consciència de la naturalesa de l’esdeveniment que ens va arribar en la forma d’una trobada humana fascinant i persuasiva. Podem aprofitar l’avinentesa o, també, abandonar-nos a les queixes, com els va passar als deixebles a la barca.

Alberto Savorana: Tanmateix, en aquest situació d’aïllament obligatori, no podem negar el fet de no poder compartir el dolor, el patiment dels éssers estimats, i haver de d’abandonar-los a l’hospital...

Julián Carrón: És la mateixa pregunta que em va formular una noia de Madrid en una trobada amb alguns universitaris amb els quals em vaig connectar per videoconferència l’última setmana de març. Em va dir: «aquests dies, el meu avi és a l’hospital i probablement es morirà. La meva família i jo tenim una gran pregunta sobre això, perquè no podem estar allà amb ell; no només s’està morint, sinó que haurà de morir sol. Em sento impotent i no deixo de preguntar-me: “Per què no puc estar amb ell? Per què no puc fer-li companyia justament ara?”». És evident aquí que la circumstància demana i, en un cert sentit, també exigeix un sacrifici: el que voldríem fer no és factible, se’ns impedeix. Però la qüestió és, novament, si la circumstància, tal i com ens ve “donada”, és a dir en la seva inevitabilitat –no la podem evitar, canviar, modificar; altrament intentaríem actuar amb sensatesa i de seguida, sobretot en casos com aquest–, es converteix o no en la nostra tomba, en un buit absolut, en una pura aniquilació, o per contra esdevé una vocació, el lloc d’una misteriosa crida, la manera amb la qual el Misteri, que sustenta tota la realitat, em condueix al compliment de la vida, a caminar cap al destí. Aquesta és l’alternativa.

Si aquella noia arribés a reconèixer la realitat com una crida, podria dir, com de fet em va dir, continuant la seva intervenció: «Fins i tot aquesta circumstància és per a mi. Fins i tot aquesta impotència és per a mi. Fins i tot la soledat del meu avi a l’hospital és per a ell. A mi se’m demana la disponibilitat d’adherir-me a aquell signe del Misteri que són les circumstàncies, a seguir la provocació de la realitat». És vertiginós i és dramàtic, com deia abans. El Misteri es va encarnar perquè l’home pogués mantenir-se dempeus enmig d’aquest vertigen, i travessar i abraçar aquest drama. Aquella noia ho va testimoniar a tots aquells que l’escoltaven. El «sí» a la circumstància es converteix en un «sí» al Misteri que es va fer carn, a aquell home, Jesucrist, mort i ressuscitat, present aquí i ara –dos mil anys després– en la carn d’una amistat humana generada per Ell, distingible per alguns trets humans inconfusibles. «La veritat de la fe», va dir Giussani el 1972, en un moment històric ple de dificultats, es veu «en la capacitat de transformar en instrument i moment de maduració» allò que se’ns «presenta com una objecció, persecució o, en definitiva, com una dificultat». (L. Giussani, La lunga marcia della maturità).