Francesco Barberis. Bona tarda a tothom: professors, estudiants de primer i de segon de Batxillerat i que heu vingut expressament a Milà o us heu reunit en alguna de les més de vuitanta ciutats connectades des d’Itàlia, Suïssa, Portugal i la República Txeca. Som aquí perquè la vostra vida d’estudiants té valor: aquest moment, tan dramàtic i alhora tan exaltant, posa clarament de manifest quines són les preguntes fonamentals; fonamentals per a tothom, però especialment vibrants a la vostra edat: «Però... jo què faré en aquest món?», «Per què val la pena viure?», «Com fer-ho per no equivocar-se a l’hora de triar el futur?», «Però realment és un problema el fet d’equivocar-se?».

Totes aquestes preguntes i moltes més que sorgiran, volem proposar-les a Julián Carrón, un pare per a nosaltres. En el fons, no volem respostes i prou: nosaltres, el que volem, és no perdre l’origen d’on afloren aquestes preguntes. Per això, cerquem molt més que unes respostes: busquem algú que abraci les preguntes, algú que les faci “seves”, un pare disposat a caminar amb cadascú de nosaltres i a acompanyar-nos a fer les passes necessàries per trobar les respostes a les nostres preguntes sobre la vida. Per això estem tan agraïts que el Julián hi sigui, de poder compartir una etapa del camí amb ell.(...)


Jo voldria formular una pregunta sobre les P.A.U (Proves d’Accés a la Universitat) i el període de temps que queda abans de fer-les. Jo tinc la necessitat de veure que l’haver de quedar-se a casa per estudiar no és un menys respecte a la intensitat de vida que desitjaria. Voldria veure com no m’estic perdent res. Per exemple, vaig haver de renunciar d’anar a la caritativa [el terme caritativa vol dir un gest de caritat com a proposta guiada que viscut amb certa regularitat (setmanal o quinzenal) vertebra la vida. L’objectiu no radica en solucionar situacions personals o socials de precarietat, sinó en compartir-les, per educar-se a concebre i viure tota la vida com un compartir, com una «caritat» segons la novetat que Crist ha portat; ndr] un dissabte perquè havia de preparar un examen. La sensació que em resseguia els cos era que m’estava perdent alguna cosa (en aquest cas, la caritativa). Però jo voldria que no fos així. Ara que ens apropem a la selectivitat la quantitat d’estudi és abismal i necessito experimentar que tancar-me casa a estudiar no és perdre’m res, que no és un menys. Com es fa això? De veritat pot ser? Ara mateix és com si em sentís obligada a quedar-me a casa quan fora fa un dia esplèndid.

Julián Carrón. Puc fer-te una pregunta? Has viscut mai cap circumstància concreta, particular, en la qual no tinguessis la sensació d’estar-te perdent res? Et cito: «si em toca quedar-me a casa per estudiar, no puc anar a fer caritativa». Quan esculls una opció, sempre en deixes una altra fora; cap de nosaltres té el poder d’estar a tot arreu i en tot moment a la vegada. Aleshores, es tracta d’un problema seriós, perquè avui ens passa amb l’estudi i demà serà amb una altra cosa. Per tant, afrontar la qüestió de com viure les coses concretes de manera que no ens perdem la resta és crucial per a la vida, no només per a l’examen de la selectivitat. Com ens diem sempre: per trobar la resposta cal partir de l’experiència. Hi ha hagut alguna experiència en la qual, en una situació concreta, has tingut la clara impressió que en aquell moment hi era tot i no et mancava res?