«Passat el dissabte» (Mt 28,1) les dones van anar al sepulcre. Així començava l'evangeli d'aquesta Vetlla santa, amb el dissabte. És el dia del Tríduum Pasqual que més descuidem, ansiosos per passar de la creu de divendres a l'al·leluia del diumenge. No obstant això, aquest any percebem més que mai la importància del dissabte sant, el dia del gran silenci. Ens veiem reflectits en els sentiments de les dones durant aquell dia. Com nosaltres, duien als ulls el drama del patiment, d'una tragèdia inesperada que les va sobrevenir massa de pressa. Van veure la mort i tenien la mort al cor. Al dolor s'unia la por, tindrien també elles la mateixa fi que el Mestre? I després, la inquietud pel futur, quedava tot per reconstruir. La memòria ferida, l'esperança sufocada. Tant per a elles, com per a nosaltres, era l'hora més fosca.

Però en aquesta situació les dones no van quedar-se paralitzades, no van pas cedir a les forces obscures de la lamentació i del remordiment; no es van tancar al pessimisme, no van fugir de la realitat. Van realitzar una cosa senzilla i extraordinària: van preparar a casa els perfums per al cos de Jesús. No van renunciar a l'amor: la misericòrdia va il·luminar la foscor del cor. La Mare de Déu, aquell dissabte, dia que li seria dedicat, pregava i esperava. En el desafiament del dolor, confiava en el Senyor. Sense saber-ho, aquestes dones preparaven en la foscor d'aquell dissabte l'alba del «primer dia de la setmana», dia que canviaria la història. Jesús, com una llavor a la terra, estava a punt de fer germinar al món una vida nova; i les dones, amb la pregària i l'amor, ajudaven a fer florir l'esperança. Quantes persones, en els dies tristos que vivim, han fet i fan com aquelles dones: escampen llavors d'esperança. Amb petits gestos d'atenció, d'afecte, de pregària.

A trenc d'alba, les dones van anar al sepulcre. Allà, l’àngel digué a les dones: «No tingueu por, vosaltres. (...) No és aquí: ha ressuscitat!» (v. 5-6). Davant d'una tomba van escoltar paraules de vida... I després van trobar Jesús, l'autor de l'esperança, que va confirmar l'anunci i els va dir: «No tingueu por» (v. 10). No tingueu por, no tingueu por: vet aquí l'anunci de l'esperança. Que és també per a nosaltres, avui. Avui! Són les paraules que Déu ens repeteix durant la nit que estem travessant.

Aquesta nit conquerim un dret fonamental, que no ens serà pres: el dret a l'esperança; és una esperança nova, viva, que ve de Déu. No és un mer optimisme, no és un copet a l'esquena o unes paraules d’ànim, amb un somriure passatger. No. És un do del Cel al qual no podríem arribar per nosaltres mateixos: Tot anirà bé, diem constantment aquestes setmanes, aferrant-nos a la bellesa de la nostra humanitat i fent sortir del cor paraules d'ànim. Però, amb el pas dels dies i l’augment dels temors, fins l'esperança més intrèpida pot evaporar-se. L'esperança de Jesús és diferent, infon al cor la certesa que Déu ho condueix tot cap al bé, perquè fins i tot fa sortir de la tomba la vida.

El sepulcre és el lloc on, qui entra, no surt. Però Jesús va sortir-ne per nosaltres, va ressuscitar per nosaltres, per portar vida on hi havia mort, per començar una nova història que havia estat clausurada, coberta amb una llosa. Ell, que va treure la llosa de l'entrada de la tomba, pot remoure les pedres que segellen el cor. Per això, no cedim a la resignació, no dipositem l'esperança sota una pedra. Podem i hem d'esperar, perquè Déu és fidel, no ens ha deixat sols, ens ha visitat i ha vingut en cada situació: en el dolor, en l'angoixa i en la mort. La seva llum va il·luminar la foscor del sepulcre, i avui vol arribar als racons més foscos de la vida. Germana, germà, encara que hagis sepultat l'esperança en el teu cor, no et rendeixis: Déu és més gran. La foscor i la mort no tenen l'última paraula. Ànims, amb Déu res està perdut.

Coratge: és una paraula que, en l'Evangeli, està sempre als llavis de Jesús. Una sola vegada la pronuncien altres, per dir a un necessitat: «Coratge! Aixeca’t, que [Jesús] et crida» (Mc 10,49). És Ell, el Ressuscitat, qui ens aixeca a nosaltres, que estem necessitats. Si en el camí ets feble i fràgil, si caus, no tinguis por, Déu et dona la mà i et diu: «Coratge». Però tu podries dir, com a Mn. Abundio: «El valor no se’l pot atorgar un mateix» (A. Manzoni, Els promesos, XXV). No te’l pots donar, però el pots rebre com un do. Només cal obrir el cor en la pregària, n'hi ha prou amb aixecar una mica aquesta pedra posada a l'entrada del teu cor per deixar-hi entrar la llum de Jesús. Només cal convidar-lo: "Vine, Jesús, enmig de les meves pors, i digues-me també: coratge". Amb tu, Senyor, serem provats, però no torbats. I, tot i la tristesa que pugui habitar en nosaltres, sentirem que hem d'esperar, perquè amb Tu la creu floreix en resurrecció, perquè Tu estàs amb nosaltres en la foscor de les nostres nits, ets certesa en les nostres incerteses, Paraula en els nostres silencis, i res podrà mai robar-nos l'amor que ens tens.

Aquest és l'anunci pasqual; un anunci d'esperança que té una segona part: l'enviament. «Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran.» (Mt 28,10), diu Jesús. «Ara va davant vostre a Galilea» (v. 7), diu l'àngel. El Senyor ens precedeix, ens precedeix sempre. És bonic saber que camina davant nostre, que ha visitat la nostra vida i la nostra mort per precedir-nos a Galilea; és a dir, el lloc que per a Ell i per als seus deixebles evocava la vida quotidiana, la família, la feina. Jesús desitja que portem l'esperança allà, a la vida de cada dia. Però per als deixebles, Galilea era també el lloc dels records, sobretot de la primera crida. Tornar a Galilea és recordar-nos que hem estat estimats i cridats per Déu. Cadascú de nosaltres té la seva pròpia «Galilea». Necessitem reprendre el camí, recordant que naixem i renaixem d'una crida d'amor gratuïta, allà, a la meva Galilea. Aquest és el punt de partida sempre, sobretot en les crisis i en els temps de prova. En la memòria de la meva Galilea.

Però encara n’hi ha més. Galilea era la regió més allunyada de Jerusalem, el lloc on es trobaven en aquell moment. I no només geogràficament: Galilea era el lloc més distant de la sacralitat de la Ciutat santa. Era una zona poblada per gent diferent que practicaven diversos cultes, era la «Galilea dels pagans» (Mt 4,15). Jesús els va enviar allà, els va demanar que comencessin de nou des d'allà. Què ens diu això? Que l'anunci de l'esperança no s'ha de confinar en els nostres recintes sagrats, sinó que s'ha de portar a tothom. Perquè tots necessiten ser reconfortats i, si no ho fem nosaltres, que hem palpat amb les nostres mans «la Paraula de la vida» (1Jn 1,1), qui ho farà? Que bonic és ser cristians que consolen, que porten les càrregues dels altres, que animen, que són missatgers de vida en temps de mort. Portem el cant de la vida a cada Galilea, a cada regió d'aquesta humanitat a la qual pertanyem i que ens pertany, perquè tots som germans i germanes. Fem callar els crits de mort, que acabin les guerres. Que s'acabi la producció i el comerç d'armes, perquè necessitem pa i no pas fusells. Que cessin els avortaments, que maten la vida innocent. Que s'obri el cor dels qui tenen, per omplir les mans buides dels qui no tenen ni el que és necessari.

Al final, les dones «se li abraçaren als peus» a Jesús (Mt 28,9), aquells peus que havien fet un llarg camí per venir a trobar-nos, fins i tot entrant i sortint del sepulcre. Van abraçar els peus que van trepitjar la mort i van obrir el camí de l'esperança. Nosaltres, pelegrins a la recerca d'esperança,

avui ens aferrem a Tu, Jesús Ressuscitat. Li donem l'esquena a la mort i t’obrim el nostre cor, a Tu, que ets la Vida.