DIUMENGE DE RAMS: «LA VIDA NO ENS SERVEIX SI NO SERVIM»
«Som al món per estimar-lo a Ell i als altres. La resta passa, l’amor hi resta» L'homilia de Francesc a la celebració eucarística que enceta la Setmana Santa. Plaça de Sant Pere, diumenge 5 d’abrilJesús «es va fer no res: prengué la condició de servent» (Flp 2,7). Amb aquestes paraules de l’apòstol Pau, deixem-nos introduir en aquests dies sants, on la Paraula de Déu, com una tornada, ens mostra Jesús com a servent: Dijous Sant és el servent que renta els peus als deixebles; Divendres Sant és presentat com el servent sofrent i victoriós (cf. Is 52,13); i, demà mateix, Isaïes profetitza sobre Ell: «Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc» (Is 42,1). Déu va salvar-nos servint-nos. Normalment acostumem a pensar que som nosaltres qui servim Déu. No: és Ell qui ens va servir gratuïtament, perquè va estimar-nos primer. És difícil estimar sense ser estimats, i encara és més difícil servir si no deixem que Déu ens serveixi.
Però, una pregunta: com va servir-nos el Senyor? Donant la seva vida per nosaltres. Ell ens estima i va pagar per nosaltres un preu molt alt. Santa Àngela Foligno va testimoniar haver escoltat aquestes paraules de Jesús: «No t’he estimat de broma». El seu amor el va portar a sacrificar-se per nosaltres, a carregar tot el nostre mal. Això ens deixa bocabadats: Déu va salvar-nos deixant que el nostre mal s’acarnissés amb Ell. Sense defensar-se, només amb la humilitat, la paciència i l’obediència del servent, senzillament amb la força de l’amor. I el Pare va sostenir el servei de Jesús, no va destruir pas el mal que s’abatia sobre Ell, sinó que el va sostenir en el seu patiment, perquè només el bé vencés el nostre mal, perquè fos superat completament per l’amor. Fins al final.
El Senyor ens va servir fins al punt d’experimentar les situacions més doloroses de qui estima: la traïció i l’abandonament.
La traïció. Jesús va patir la traïció del deixeble que el va vendre i del deixeble que el va negar. Va ser traït per la gent que l’havia aclamat i que després va cridar: «Que el crucifiquin!» (Mt 27,22). Va ser traït per la institució que l’havia condemnat injustament i per la institució política que se n’havia rentat les mans. Pensem en les petites o grans traïcions que hem patit a la nostra vida. És terrible quan es descobreix que la confiança depositada es veu defraudada. Neix tal desil·lusió en la profunditat del cor que sembla que ja res tingui sentit. Això passa perquè hem nascut per estimar i ser estimats, i el més dolorós és la traïció de qui ens va prometre ser fidel i estar al nostre costat. No podem ni tan sols imaginar com de dolorós ha sigut per Déu, que és amor.
Examinem-nos interiorment: si som sincers amb nosaltres mateixos, ens adonarem de la nostra infidelitat. Quanta falsedat, hipocresia i duplicitat. Quantes bones intencions traïdes, quantes promeses no mantingudes. El Senyor coneix el nostre cor millor que nosaltres mateixos, sap que som dèbils i inconstants, que caiem moltes vegades, que ens costa aixecar-nos novament i que ens resulta molt difícil curar certes ferides. I què va fer per sortir-nos a trobar, per servir-nos? El que havia dit per mitjà del profeta: «Jo els guariré de la seva infidelitat i els estimaré amb tot el cor» (Os 14,5). Ens va curar carregant a les seves espatlles la nostra infidelitat, esborrant la nostra traïció. Per tal que nosaltres, en comptes de desanimar-nos per por a fracassar, siguem capaços d’aixecar la mirada vers el Crucificat, rebent la seva abraçada tot dient: «Mira, la meva infidelitat és aquí, Tu la vas carregar, Jesús. M’obres els teus braços, em serveixes amb el teu amor, continues sostenint-me... per això, segueixo avançant!».
L’abandonament. A l’Evangeli d’avui, Jesús a la creu diu una frase, només una: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46). És una frase dura. Jesús va patir l’abandonament dels seus, que havien fugit. Però li quedava el Pare. Ara, des de l’abisme de la soledat, per primera vegada, el crida amb el nom genèric de Déu. I li exclama «amb tota la força» el «per què?», el perquè més lacerant: «Per què tu també m’has abandonat?». En realitat, són les paraules d’un salm (cf. 22,2) que ens diuen que Jesús va dur a la pregària fins i tot la desolació extrema. El cas és que la experimentar: va experimentar l’abandonament més gran, que els Evangelis testimonien recollint les seves paraules originals.
I tot això, per què? Una vegada més: per nosaltres, per servir-nos. Perquè quan ens sentim entre l’espasa i la paret, quan ens trobem en un atzucac, sense llum i sense escapatòria, quan sembli que ni tan sols Déu respon, recordem que no estem sols. Jesús va experimentar l’abandonament total, la situació més estranya per a Ell, per ser solidari amb nosaltres en tot. Ho va fer per mi, per tu, per tots nosaltres, ho ha fet per dir-nos: «No tinguis por, no estàs sol. Vaig experimentar tota la teva desolació per estar sempre al teu costat». Vet aquí fins a quin punt Jesús va ser capaç de servir-nos: va baixar fins a l’abisme dels nostres patiments més atroços, fins a la traïció i l’abandonamet. Avui, en el drama de la pandèmia, davant de tantes certeses que es desmoronen, davant de tantes expectatives traïdes, amb el sentiment d’abandonament que ens oprimeix el cor, Jesús ens diu a cadascú: «Ànims. Obre el cor al meu amor. Sentiràs el consol de Déu, que et sosté».
Estimats germans i germanes: què podem fer davant de Déu, que va servir-nos fins a arribar a experimentar la traïció i l'abandonament? Podem no trair allò per a què hem estat creats, no abandonar allò que importa. Som al món per estimar-lo a Ell i als altres. La resta passa, l’amor hi resta. El drama que estem travessant en aquest temps ens obliga a prendre seriosament allò que realment importa, a no perdre'ns en coses insignificants, a redescobrir que la vida no ens serveix sinó servim. Perquè la vida es mesura des de l'amor. Llavors, en aquests dies sants, a casa, posem-nos davant del Crucificat -mireu, mireu el Crucificat!-, que és la mesura de l'amor que Déu ens té. I, davant Déu que ens serveix fins a donar la vida, demanem, mirant el Crucificat, la gràcia de viure per servir. Procurem contactar amb qui pateix, amb qui es troba sol i necessitat. No pensem tant en allò que ens falta, sinó en el bé que podem fer.
Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc. El Pare, que va sostenir Jesús a la Passió, també a nosaltres ens anima a servir. És cert que pot costar-nos estimar, pregar, perdonar, tenir cura dels altres, tant en la família com en la societat; pot semblar un via crucis. Però el camí del servei és el que triomfa, el que ens ha salvat i ens salva, ens salva la vida. Voldria dir-ho de manera especial als joves, en aquesta Jornada que des de fa 35 anys està dedicada a ells. Estimats amics: mireu els veritables herois que surten a la llum aquests dies. No són els qui tenen fama, diners i èxit, sinó els qui es donen a si mateixos per servir els altres. Sentiu-vos cridats a jugar-vos la vida. No tingueu por de gastar-la per Déu i pels altres: La guanyareu! Perquè la vida és un do que es rep entregant-la. I perquè la joia més gran és a dir sí a l’amor, sense “peròs” i sense “és que…”. Dir sí a l’amor sense condicions, com va fer Jesús per nosaltres.