«Arribat el capvespre» (Mc 4,35). Així comença l'Evangeli que acabem d’escoltar. Sembla que tot s'hagi enfosquit des de fa setmanes. La fosca densa s’ha espessit a les nostres places, carrers i ciutats; ha anat-se apoderant de les nostres vides omplint-ho tot d'un silenci eixordador i d’un buit desolador que ho paralitza tot al seu pas: es nota en l'aire, es percep en els gestos, ho diuen les mirades. Tenim por i ens sentim perduts. Com els deixebles a l'Evangeli ens trobem enmig d’una tempesta inesperada i furiosa. Ens hem adonat que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però alhora importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots desitjosos de confortar-nos mútuament. En aquesta barca, hi som tots. Com aquests deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: "ens enfonsem" (cf. v.38), també nosaltres hem descobert que no podem anar enlloc cadascú pel seu compte, sinó només junts.

És fàcil identificar-nos amb aquesta història, el que és difícil és entendre l'actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, Ell romania a popa, just a la part de la barca que primer s’enfonsava. I, què fa? Tot i l'enrenou i el bullici, dormia tranquil, confiant en el Pare -és l'única vegada en l'Evangeli que Jesús apareix dormint-. Després que el despertessin i que calmés el vent i les aigües, es va dirigir als deixebles amb un to de retret: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» (v.40).



Mirem de comprendre. En què consisteix la manca de fe dels deixebles, que es contraposa a la confiança de Jesús? Ells no havien pas deixat de creure en Ell; de fet, el van invocar. Però fixem-nos en com l’invoquen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?» (V. 38). No t’importa?: van pensar que Jesús es desinteressava d'ells, que no els prestava atenció. Entre nosaltres, en les nostres famílies, el que fa més mal és quan sentim dir: "És que no t’importo?". És una frase que fereix i desferma tempestes dins els cors. També devia interpel·lar a Jesús, perquè a Ell li importem més que a ningú. De fet, un cop invocat, salva els seus deixebles desconfiats.
La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert les falses i supèrflues seguretats amb les quals havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats. Ens mostra com havíem deixat adormit i abandonat allò que ens alimenta, que ens sosté i ens dona força en la nostra vida i en la nostra comunitat. La tempesta posa al descobert tots els intents “d’empaquetar” i oblidar allò que ha nodrit l'ànima dels nostres pobles; tots aquests intents d'anestesiar amb hàbits aparentment "salvadors", incapaços d'apel·lar a les nostres arrels i d’evocar la memòria dels nostres ancians, privant-nos, així, de la immunitat necessària per fer front a l'adversitat.

Amb la tempesta, ha caigut el maquillatge d'aquells estereotips amb què disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar; i ha deixat al descobert, una vegada més, aquesta (beneïda) pertinença comuna de la qual no podem ni volem evadir-nos; aquesta pertinença de germans.
«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Senyor, aquesta tarda la vostra Paraula ens interpel·la i s’adreça a tots. En aquest món nostre, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat a tota velocitat, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per les coses materials i trastornar per la pressa. No ens hem aturat quan hem sentit les teves crides, no ens hem despertat davant les guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables, pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt. Ara, mentre estem en aquest mar regirat, et supliquem: "Desvetlla’t, Senyor".

«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Senyor, ens llances una crida, una crida a la fe. Que no consisteix tant en creure que Tu existeixes, sinó en anar cap a tu i confiar en tu. En aquesta Quaresma ressona la teva crida urgent: "convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor” (Jl 2,12). Ens crides a prendre aquest temps de prova com un temps d'elecció. No és encara el temps del teu judici, sinó del nostre judici: el temps per triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i vers els altres. I podem mirar tants companys de viatge exemplars que han resorgit de la por entregant la pròpia vida. És la força operant de l'Esperit vessada i plasmada en entregues valentes i generoses com aquestes. És la vida de l'Esperit capaç de rescatar, valorar i mostrar com les nostres vides estan teixides i sostingudes per persones corrents -normalment oblidades- i que no apareixen a les portades dels diaris ni de les revistes, ni en les grans passarel·les de l'últim show però, sense cap mena de dubte, estan escrivint avui els esdeveniments decisius de la nostra història: metges, infermers i infermeres, encarregats de reposar els productes en els supermercats, personal de neteja, cuidadores, transportistes, forces de seguretat, voluntaris, sacerdots, religioses i tants però tants altres que han comprès que ningú se salva sol. Davant del patiment, on es mesura el veritable desenvolupament dels nostres pobles, descobrim i experimentem la pregària sacerdotal de Jesús: «Que tots siguin u» (Jn 17,21). Quanta gent cada dia demostra paciència i infon esperança, vigilant de no sembrar el pànic sinó la corresponsabilitat. Quants pares, mares, avis i àvies, docents, que mostren als nostres infants, amb gestos petits i quotidians, com afrontar i travessar una crisi readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. Quantes persones que preguen, que ofereixen i intercedeixen pel bé de tots. La pregària és el servei silenciós: són les nostres armes vencedores.

«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». El començament de la fe és saber que necessitem la salvació. No som autosuficients; sols ens enfonsem. Necessitem el Senyor com els antics mariners les estrelles. Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Oferim-li les nostres pors, perquè les venci. Com els deixebles, experimentarem que, amb Ell a bord, no podem naufragar. Perquè aquesta és la força de Déu: tornar bo tot el que ens passa, fins i tot les coses més dolentes. Ell apaivaga les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida no mor mai.

El Senyor ens interpel·la i, enmig de la nostra tempesta, ens convida a desvetllar i a activar aquesta solidaritat i esperança capaç de donar solidesa, suport i sentit a aquestes hores en què tot sembla que naufragui. El Senyor es desperta per desvetllar i revifar la nostra fe pasqual. Tenim una àncora: en la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat guarits i abraçats perquè ningú ni res ens separi del seu amor redemptor. Enmig de l’aïllament on estem patint la manca dels afectes i de les trobades, experimentant la manca de tantes coses, escoltem un cop més l'anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat. El Senyor ens interpel·la des de la seva Creu a retrobar la vida que ens espera, a mirar a aquells que ens necessiten, a potenciar, reconèixer i incentivar la gràcia que ens habita. No apaguem el ble que vacil·la (cf. Is 42,3), que mai emmalalteix, i deixem que revifi l'esperança.

Abraçar la seva Creu és atrevir-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant per un instant el nostre afany d'omnipotència i possessió per donar espai a la creativitat que només l'Esperit és capaç de suscitar. És atrevir-se a motivar espais on tothom pugui sentir-se convidat i permetre noves formes d'hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. En la seva Creu hem estat salvats per acollir l'esperança i deixar que sigui ella qui enforteixi i sostingui totes les mesures i camins possibles que ens ajudin a cuidar-nos i a cuidar. Abraçar el Senyor per abraçar l'esperança: aquesta és la força de la fe, que allibera de la por i dona esperança.

«Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Estimats germans i germanes: des d'aquest lloc, que dona compte de la rocosa fe de Pere, aquesta tarda voldria confiar-vos a tots al Senyor, per la intercessió de la Mare de Déu, salut del seu poble, estel de la mar tempestuosa. Des d'aquesta columnata que abraça Roma i el món, baixi damunt vostre, com una abraçada consoladora, la benedicció de Déu. Senyor, beneeix el món, dona salut als cossos i consola els cors. Ens demanes que no tinguem por. Però la nostra fe és feble i en tenim, de por. Però tu, Senyor, no ens abandonis a mercè de la tempesta. Repeteix una vegada més: «No tingueu por» (Mt 28,5). I nosaltres, junt amb Pere, “descarreguem en Tu totes les nostres preocupacions, ja que Tu mateix tens cura de nosaltres”. (cf. 1Pe 5,7).