Tot sovint, vivim com en una bombolla que ens fa sentir protegits dels cops de la vida. I d'aquesta manera podem permetre’ns de viure distrets, fent veure que tot està sota el nostre control. Però de vegades les circumstàncies desbaraten els nostres plans i bruscament ens obliguen a respondre, a prendre'ns seriosament el nostre jo, a interrogar-nos sobre la nostra autèntica situació existencial. Aquests dies la realitat ha sacsejat la nostra vida quotidiana més o menys tranquil·la assumint el rostre amenaçant del Covid-19, un nou virus que ha provocat una emergència sanitària internacional.

Paradoxalment, aquests reptes que la realitat no deixa de plantejar-nos poden convertir-se en el nostre millor aliat, ja que ens obliguen a mirar més en profunditat la nostra humanitat. De fet, situacions imprevisibles com l'actual ens desperten del nostre entumiment, ens arrenquen de la zona de confort en què ens havíem instal·lat còmodament, i es fa evident el camí de maduració que -cadascun personalment i tots junts- hem fet, la consciència de nosaltres mateixos que hem aconseguit, la capacitat o incapacitat per afrontar la vida que tenim entre les mans. Les nostres petites o grans ideologies, les nostres conviccions, fins i tot les religioses, són posades a prova. La crosta de les falses seguretats mostra les seves esquerdes. Cadascú de nosaltres, sense distinció, hi està implicat i percep millor qui és.

És en aquestes ocasions quan s'entén millor que «la força d'un subjecte rau en la intensitat de la seva autoconsciència» (Luigi Giussani), en la claredat amb què es percep a si mateix i allò pel que val la pena viure. Perquè l'enemic contra el qual estem lluitant no és el coronavirus, sinó la por. Una por que percebem sempre i que, no obstant això, emergeix quan la realitat posa al descobert la nostra impotència essencial; una por que, sovint, ens supera i de vegades ens fa reaccionar de qualsevol manera, tancant-nos en nosaltres mateixos, fugint de tot contacte amb els altres per evitar el contagi, omplint el rebost «per si fes falta», etc.

Durant aquests dies hem assistit tant a la propagació de la irracionalitat, individual i col·lectiva, com als intents de posar remei a la situació de pressa i corrents amb propostes per sortir-ne el més aviat possible. Cadascú dirà allò que veu en si mateix i al seu voltant, quines solucions estan a l’altura per afrontar la circumstància i derrotar la por, i quines, en canvi, l'agreugen.

En això consisteix el valor de cada crisi, com ens ensenya Hannah Arendt: «Ens obliga a tornar a les preguntes», fa emergir el nostre jo en tota la seva exigència de significat. Hi ha un nexe profund entre la nostra relació amb la realitat i la nostra autoconsciència com a homes. «Un individu que hagi tingut a la vida un impacte dèbil amb la realitat, perquè, per exemple, ha hagut d’esforçar-se molt poc, tindrà un sentit escàs de la seva pròpia consciència, percebrà menys l’energia i la vibració de la seva raó», (El ssentido religioso. Encuentro, Madrid 2004, p.139). La pregunta que sorgeix en aquest moment amb més potència que qualsevol altra és: què pot vèncer la por?

Potser l'experiència més elemental de què disposem en aquest sentit és la del nen. Què venç la por d’un nen? La presència de la seva mare. Aquest «mètode» val per a tothom. És una presència, no pas les nostres estratègies, la nostra intel·ligència, el nostre valor, allò que mou i sosté la vida de cadascú de nosaltres. Però -preguntem-nos-ho-, quina presència és capaç de vèncer la profunda por, aquella por que ens paralitza fins al fons del nostre ésser? No és una presència qualsevol. Per aquest motiu Déu s'ha fet home, s'ha convertit en una presència històrica: carnal. Només el Déu que entra en la història com a home pot vèncer la por, com ens ho ha testimoniat (i testimonia) la vida dels seus deixebles. «Només aquest Déu ens salva de la por del món i de l'ansietat davant del no-res de la pròpia vida. Només mirant Jesucrist el nostre goig en Déu aconsegueix la seva plenitud, es converteix en goig redimit» (Benet XVI, Homilia a Ratisbona, 12 de setembre de 2006). Afirmacions com aquestes només són creïbles si veiem ara i aquí persones en qui es documenta la victòria de Déu, la Seva presència real i contemporània, i per això una manera nova d'afrontar les circumstàncies, plena d'una esperança i d'una alegria normalment poc freqüent, i, alhora, orientada a una laboriositat indòmita.

Més que cap discurs tranquil·litzador o recepta moral, el que necessitem és topar-nos amb persones en qui puguem veure encarnada l'experiència d'aquesta victòria, l'existència d'un significat proporcional als desafiaments de la vida. No hi ha res més fàcil: en moments com l'actual, quan domina la basarda, aquestes persones són tan poc freqüents que se les percep de seguida. La resta no serveix per a res. Recentment, davant la pregunta que una persona important adreçava a un grup de joves: «¿Però vosaltres, no teniu por de fer-vos grans, de créixer?», un d'ells va respondre de cop i volta: «No! Quan veig les cares d'alguns adults que estan amb nosaltres, quan veig com viuen, de què hauria de tenir por?».

Només quan domina en nosaltres una esperança fonamentada som capaços d'afrontar les circumstàncies sense defugir-les, d'obrir veritablement la raó per poder establir una relació racional i equilibrada amb el perill i el risc, i fins i tot fer servir la por (en el seu sentit més immediat i comprensible) com a eina de treball. Altrament, acabarem reaccionant de forma convulsiva o mirant-ho tot a través del forat del pany de la nostra mesura racionalista, que al final és absolutament incapaç d'alliberar-nos de la por i de fer que la vida recomenci. Així, doncs, potser no hi ha tasca més decisiva que interceptar aquestes persones en les quals es veu en acte una experiència de victòria sobre la por. Al seu costat, allà on ens les trobem, més fàcilment podrem tornar a començar, despertant del malson en què ens hem quedat atrapats, reconstruint pam a pam un teixit social on la sospita i l’angúnia al contacte amb l'altre no tinguin l'última paraula. Fins i tot l'economia podrà recobrar així el seu ritme.

Quina gran ocasió pot suposar el moment que estem vivint! Una ocasió que val la pena de no deixar passar.

Punxa aquí per llegir-lo