Després de conèixer el testimoni del Dr. Rafael Rivas en un sopar informal, un grup d'amics va decidir organitzar una trobada pública, per així poder donar a conèixer el que aquest metge veneçolà i pare de família ha hagut de viure durant trenta anys a Veneçuela. Així va néixer «Veneçuela 1990-2020: què ha passat?», una trobada organitzada a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), el passat 18 de gener d'aquest any.

En Rafa va començar amb un recorregut pels espectaculars paratges naturals del seu país; ens va descriure de quina manera un territori pròsper ha acabat en l'estat de crisi política i social actual: els talls no programats de llum i aigua són quotidians, els aliments i béns de consum bàsics escassegen, la inflació ha provocat que el diner perdi el seu valor... quina esperança pot haver-hi en un país així?

Davant d'aquest panorama, en el qual qui té una professió abandona Veneçuela per anar a altres països -n’hi ha milions que han emigrat ja a Colòmbia, Perú o Espanya-, en Rafa i la seva família romanen al país. Volen seguir construint. I és més que una intenció encomiable: en el dia a dia, ni el fet de ser un metge de prestigi et deslliura de passar gairebé dos anys amb la nevera espatllada per manca de peces de recanvi i de tècnics que la sàpiguen reparar. A aquests problemes s’hi suma la inseguretat: és un país amb una de les taxes d'homicidis més altes del món, que força els seus habitants a canviar cada dia l'horari i la ruta per arribar a l'escola per no ser assaltats.

En concloure la trobada, després d'una estona de preguntes, en Diego -fill de dotze anys d’en Rafa- va aixecar-se amb aplom des de la primera fila i, posant-se davant de les cent persones que omplien la sala, va exclamar: «Vull dir una cosa. Vostès no saben com de bé viuen. Són uns privilegiats». No era -només- un retret a la nostra vida aburgesada del primer món, sinó una confirmació de tot el que havia estat exposant el seu pare, i una invitació a mirar amb nous ulls tot allò que ens envolta i donem per fet. Personalment, em va impactar el gest del noi, i tot allò que va ser exposat en la conferència em va interpel·lar a considerar amb més serietat el meu paper com a protagonista en la societat civil. Veig que és fonamental lluitar allà on sovint vencen el cansament o el desànim.
En acabar la xerrada, es va organitzar un sopar espontani amb el Rafa i la seva família. S’hi va sumar un company d'universitat del Rafa, amic amb el qual havia perdut el contacte des de feia més de vint anys i amb qui s'havia produït un inesperat retrobament aquella mateixa tarda a la conferència.

A l'endemà, quan el telenotícies feia esment de la situació a Veneçuela, abans que cap anàlisi, en van venir al pensament les cares d'aquests nous amics: prevalia la novetat testimoniada per en Rafa, i la comunió amb un poble que pateix però no es resigna, amb el qual tinc la tasca en comú de contribuir a la construcció de la societat i el país. Acollint la invitació d’en Rafa i la seva família, espero poder intercanviar aviat la visita. Mentrestant, la distància ja s'ha reduït.
Pablo