Uns dies abans de Nadal, en acabar una trobada d'escola de comunitat, un amic ens va dir que li agradaria que ens veiéssim per cantar nadales durant els dies de festa i així ajudar-nos a viure el que se celebra i sostenir-nos entre un dinar familiar i un altre. Jo, per la meva banda, també havia estat buscant la manera de proposar alguna cosa; però ho havia deixar córrer davant les primeres dificultats: què proposar, com, on... i ja m’havia rendit. Així que li vaig donar la meva disponibilitat per preparar cants.

Com són les coses! Quan diem que sí, alguna cosa canvia en nosaltres i això ens torna més aguts! I més si ens ajuntem amb altres. El «quin dia, com, on» van trobar resposta en una trucada de menys d'un minut i mig; l'alegria i l'agraïment de tants amics en rebre la invitació van augmentar l'espera d’aquest moment; els nostres pobres mitjans van transformar-se en acompanyament digne, viu i desitjat del nostre reunir-nos per cantar.

I arriba el dia, 26 de desembre, i els «músics» ens posem a assajar al carrer, esperant que ens obrin les portes de la parròquia on anàvem a cantar. Passen dues senyores amb uns nens i ens pregunten que a quina hora cantem i si és públic. Resposta afirmativa. Segona trobada: el tiet d'una amiga, convidat de passada durant el dinar de Nadal el dia anterior, es presenta amb una hora d'antelació. S'acosta l'hora de començar, qui va arribant posa cadires i taules perquè alguns han portat begudes i panettone. Assagem fins a l'últim segon. Hi ha instruments variats: guitarra, violí, cajón, triangle, i just abans de començar, arriba un amic, el Carlos, amb un arsenal d’instruments de percussió que ràpidament es reparteixen entre els presents. Percussionistes per un dia. Així que ja podem començar.

Com sovint em passa, quan deixem d'assajar i arriba el moment, aixeco la mirada i em quedo estupefacta per la gent que hi ha. Han vingut amics, familiars d'amics, desconeguts. Són famílies, joves, avis, tots a punt per cantar. El començament és una mica tímid, no sabem què dir i, sens més, comencem a cantar. Havíem preparat un pdf amb la lletra dels cants; el pdf dels cants es van enviant d'un mòbil a un altre segons arriba la gent. Una nadala en segueix una altra i jo observo tot cercant un feed back. Em veig preocupada per si ho estem fent bé, per si és el que s'esperava. Després miro els «músics» que estan tocant amb mi i se m’esfuma la preocupació: ells estan al servei del que està succeint i n’estan contents. Torno a mirar les cares de la gent: una nena, la Maria, segueix la lletra amb el mòbil de la seva mare i canta súper seriosa; un altre de més petit, en Rafael, mira els altres, que canten nadales i, en silenci, espera els seus cants, que són els que se sap. Hi ha també el vicari de la parròquia, que és l'amic que ens ha acollit a tots, com un més, cantant; treu el cap el rector perquè ha sentit música i després ens comenta que la curiositat l'ha portat a la sala on érem per saber qui estava cantant tan bé i amb tanta alegria. Potser mogut per la meva mateixa preocupació, un amic, entre un cant i un altre, convida la gent a beure i prendre panettone, però la gent ni s'immuta. Veritablement han vingut només per cantar junts. I sorprèn com responen a cada cant: si el cant és suau, dolçament; si és decidit i marxós, alegrement i amb molta veu. Realment sembla una trobada esperada. No puc evitar preguntar-me què hi troben aquí, cantant junts?

Els últims dos cants responen la meva pregunta. L’Adeste fideles just descriu el que els meus ulls ara veuen: com aquells pastors cridats pels àngels, aquí hi ha aquests amics, laeti, que han deixat les seves cases per anar a adorar el Nen. Acaba el cant amb una pregunta: «qui no donaria el seu amor a Aquell que així ens estima?».
I dos amics conclouen cantant A Hallelujah Christmas: «Sé que Tu m’has vingut a rescatar, / aquest nen arribaria a ser un home / i un dia moriria per mi i per tu».
Això és l'Església: persones de procedències i edats diverses, que es descobreixen empeses per la necessitat de reconèixer Algú, un Nen, més gran que tot l'enrenou d'aquests dies, que ve a salvar-nos.
Betta, Barcelona