El passat mes de novembre vam convidar Enrico Petrillo, marit de la serventa de Déu Chiara Corbella, i fra Vito D’Amato, frare franciscà i director espiritual d’aquest jove matrimoni italià, a passar uns dies a Espanya.

Els darrers anys, per diferents motius, va arribar a les nostres mans el llibre Nacemos para no morir nunca, que recull l’extraordinària vida de la Chiara Corbella, esposa i mare de família -morta a Roma el 2012, a l’edat de 28 anys- que, actualment es troba en procés de beatificació. Des del principi, molts amics vam quedar profundament corpresos per la provocadora història de santedat d’aquesta dona dels nostres temps, que va perdre els seus dos primers fills pocs minuts després d’haver nascut, i que, posteriorment, va morir de càncer quan el seu fill només tenia un any. El llibre és un testimoni excepcional de la profunda entrega a Crist i de la plenitud de vida que va viure aquest matrimoni en les circumstàncies que van haver de fer front.

L’atractiu de la seva vida va portar-nos a contactar amb l’Enrico, fa més d’un any i mig, per convidar-lo a venir al nostre país per compartir uns dies amb nosaltres i testimoniar-nos com és possible viure aquesta alegria en les diferents situacions se’ns presenten a vida. D’aquesta manera, el dijous 14 de novembre, l’Enrico i fra Vito van visitar la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (Barcelona) i, el dissabte 16 de novembre, la parròquia de San Juan Bautista de Fuenlabrada (Madrid), amb l’objectiu de donar a conèixer la seva història als nostres familiars, amics, companys de feina. Tant a Barcelona com a Madrid, ens va sorprendre la massiva afluència de gent -molts d’ells desconeguts- que havien conegut la història de la Chiara i no volien perdre’s aquesta oportunitat. Un total d’unes mil cinc-centes persones van poder assistir als testimonis que van oferir.



Ambdues trobades van començar amb una breu presentació de la història d’aquest matrimoni i un vídeo en el qual la mateixa jove mare, poques setmanes abans de la seva mort, narra com Déu havia portat la seva vida a plenitud d’una manera insospitada.

Després de la projecció del vídeo, l’Enrico i fra Vito, les dues persones més properes a la jove esposa, van insistir que la vida de la Chiara parla d’un camí de santedat que és pertinent i possible per nosaltres avui. De fet, escoltant-los un podia percebre com d’arrelada és en nosaltres la idea que la santedat és un camí de perfecció ètica; com si es tractés d’una mera gràcia reservada a unes poques persones i allunyada en el temps i en l’espai de la nostra vida quotidiana. En canvi, en ells es podia entreveure que la santedat no és cap altra cosa que viure la relació amb Déu en cada instant.



Aquesta novetat sobre el concepte de sant es va fer evident en el relat del temps de festeig, també en l’al·lusió als nombrosos moments de crisi en la relació, períodes de dubtes i d’incomprensió que van afrontar davant del dolor i el patiment que tots dos junts van haver de viure en la mort dels seus fills i la malaltia de la Chiara. Aquesta experiència humaníssima no va fer més que evidenciar que la santedat no està enemistada amb les preguntes, les dificultats o, fins i tot, el pecat, sempre que es visquin en l’horitzó de la relació amb Déu. De fet, només calia observar com l’Enrico i fra Vito van gaudir de cadascuna de les coses que van fer en aquells dies a Barcelona i Madrid: menjar i beure, fer broma… En ells, cada gest està traspassat per aquesta santedat quotidiana.

No obstant això,podem quedar-nos amb la idea que es tracta d’una història “preciosa”, que la consciència de la Chiara i l’Enrico són desitjables però que, en el fons, aquesta forma de viure no és possible per a nosaltres, que les situacions difícils o doloroses que travessem en les nostres vides ens impedeixen de viure així. Però fra Vito va insistir en la importància de canviar els nostres però per un sí, ja que la vida es transforma quan es dona espai a Déu perquè actuï en la vida: no en la dels altres, sinó en la nostra pròpia vida tal i com aquesta es presenta. N’hi ha prou amb esperar, prou amb pidolar a aquest Déu que pot tornar lluminosa fins i tot la circumstància més incomprensible per nosaltres.

Quina millor forma de començar l’Advent podríem esperar?