El dijous passat, 24 d’octubre, l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona va rebre Emanuele Polverelli i Giorgio Bellavista. L’un és l’editor del llibre Lo quiero todo, una autobiografia pòstuma de Marta Bellavista; i l’altre, el pare de l’autora. Aquest no és pas un llibre corrent, es tracta d’una recopilació de textos escollits d’entre els quatre-cents que van trobar-se després del traspàs de la jove: cartes, correus electrònics, apunts en agendes, diaris… fins i tot en bitllets del metro.

Marta Bellavista va néixer el 1983 i morir el 2010, malalta de càncer. Tot i estar atrapada en la malaltia, això mai va véncer en ella, l’únic que vencia era Jesucrist. Emanuele Polverelli comenta que allò que el sorprèn d’aquest testimoni no és la seva mort -o un dolor- afrontada santament, sinó “el misteri que s’intueix darrere”. De fet, com a editor, explica que quan es trobava davant dels textos li semblava trobar-se davant de quelcom sagrat, fins i tot amb por de publicar-ho. Què esvaeix la por de publicar una cosa com aquesta? “No havíem de revelar res, només posar el lector davant del misteri de la vida de la Marta”. Amb aquest fi, el llibre va ser reescrit tres vegades abans no es va presentar en públic. I des de llavors ja ha estat traduït a l’anglès i, ara, al castellà.

Giorgio Bellavista ens parla de la seva filla. De com la trobada amb el Senyor i la malaltia de la Marta han canviat la seva vida. Van diagnosticar-li un càncer el 2006, van aconseguir aturar el seu avenç miraculosament, va reaparèixer dos anys després, el 2008. Giorgio Bellavista sosté que la seva filla va ser, i ho continua sent avui en dia, un testimoni de Crist, precisament pel seu intens desig, infinit, de ser estimada; un dels trets humans que tenyeix de color les pàgines de Lo quiero todo. Crist va conquerir-li el cor, sense deixar fora cap aspecte de la seva vida, tampoc el càncer. La malaltia va convertir-se en un motiu de conversió a l’hospital mateix; i va posar-la en marxa per voler conèixer-se a si mateixa i a qui pertanyia. La malaltia i la conversió faran que esdevingui una dona que sap amb certesa qui és i a qui pertany.

Polverelli i Bellavista: dues persones la vida de les quals ha estat marcada i transformada per la trobada amb aquesta dona, de maneres absolutament diferents. Pel pare, la seva filla era sang de la seva sang; Emanuele, en canvi, no la va arribar a conèixer. El pare tenia el rostre marcat pel dolor, no només pel dolor de la pèrdua sinó pel dolor d’haver renegat de Déu en un moment determinat de la malaltia de la seva filla, i alhora infinitament agraït per l’existència de la Marta. Per aquest motiu, ambdós ponents van parlar de la vida de la Marta com “un vol que no s’interromp”. Fins al punt d’arribar a afirmar que “la vida de la Marta no es va complir una vegada i prou, sinó que segueix complint-se avui”.

En finalitzar la trobada, ens preguntem: què acaba de succeir davant dels nostres ulls? Es percep, com una intuïció, el Misteri de què parla Emanuele Polverelli quan es refereix als textos de Marta Bellavista. I és que “el problema de la vida no és un quefer, sinó deixar-se sorprendre per algú que t’estima”.