Gràcies a l’amistat i disponibilitat del periodista Dr. Luigi Geninazzi, autor del llibre He apostado por la libertad, i de Mn. Manel Valls hem realitzat la presentació d’aquest llibre a l’aula sant Jordi del Seminari de Barcelona, a través de la col·laboració de Mn. Miguel Ramón i de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, amb la presència de més de trenta persones.

Després d’una breu introducció de Geninazzi sobre l’origen del llibre, que li va demanar Mons. Scola, per la vella amistat que els unia, la trobada s’ha desenvolupat en forma de preguntes i respostes. Mn. Valls ha insistit en la decisiva influència de la trobada i de la persona de Luigi Giussani per a la vida i la vocació del cardenal. El geni educatiu de don Giussani va fascinar el jove Scola, i la relació entre ells va mostrar com el principi d’autoritat ben entès no està en contra de la llibertat, sinó al contrari: l’exalta. I en com el mètode educatiu -partir de l’experiència i no pas d’un discurs dialèctic- ha impregnat tota la vida i l’apostolat de Mons. Scola. Ha recordat com d’important va ser la seva època com a president de l’Institut Joan Pau II, fent referència el seu llibre El misteri nupcial i subratllant l’íntima unió del sagrament del matrimoni amb l’eucaristia, doncs en ambdós s’ofereix la totalitat, inclòs el cos. Va recordar com la tasca de bisbe a Grossetto, Venècia i Milà no va ser mai el desenvolupament d’un “projecte” de CL. Però, no obstant, el mètode emprat sí que va ser aquest, amb un realisme i una obertura a tot i a tots: institucions, polítics, realitats culturals i socials… Quan un bisbe exerceix el seu ministeri, parla a tothom.

Geninazzi va insistir en aquesta faceta de cardenal obert al món, a la civis, cercant el diàleg amb tothom. La seva gran capacitat no només d’anàlisi de les necessitats de l’Església i de la societat (el mestissatge, l’amistat cívica), sinó també d’oferir respostes a aquestes necessitats. Entre els diferents exemples d’això es va mencionar l’Institut Marciano i Oasis, el centre d’estudis fundat per ell mateix a Venècia, dedicat a conèixer millor l’islam amb la finalitat d’afavorir el diàleg amb i entre els mateixos musulmans. Aquesta realitat va sorgir en una trobada a Damasc amb bisbes del ritus oriental, als anys noranta. Va insistir en com Scola no redueix el cristianisme a religió civil sense transcendència ni misteri, ni tampoc al pur evangeli de la misericòrdia i caritat per a tothom, doncs la veritat i la caritat no poden separar-se. La seva relació amb els tres papes és, potser, el millor exemple del seu profund esperit eclesial: des de Joan Pau II, que li va atorgar grans responsabilitats educatives i el va nomenar bisbe, fins a Benet XVI, a qui, des de feia molts anys, els unia una amistat personal i una idèntica visió de l’Església des dels anys de treball conjunt a la revista Communio (també amb De Lubac i Von Balthasar). Però on es veu la seva més sincera afecció a l’Església és en la relació amb el papa Francesc, l’estil del qual va definir com “un saludable cop de puny a l’estómac que l’Esperit Sant ens ha proposat per despertar-nos”. Ell segueix el papa Francesc amb una obediència intel·ligent, però dins del seu estil, sense formalismes inútils. En un temps on alguns es posen en posició hipercrítica amb el papa -arribant a l’extrem de la bogeria d’acusar-lo d’heretgia- i, d’altres l’exalten com un papa finalment popular i al costat dels pobres -oblidant el ministeri i la praxis dels anteriors papes i, sobretot, oblidant la continuïtat del camí de l’Església-, el seu testimoni ens mostra què significa ser catòlics. La categoria de “la trobada” és fonamental per als dos, i les diferències d’estil o de criteris pastorals no són pas un obstacle per a la comunió, si són viscudes dins de la unitat de l’Església.

Ens les successives intervencions del públic va ressaltar-se l’extraordinària capacitat intel·lectual de Mons. Scola: el seu realisme, la seva fe, la capacitat comunicativa, el sentit d’Església. Personalment, estic agraït a aquest llibre i a aquesta trobada, en definitiva agraït per un testimoni com Mons. Scola, que ens mostra com malgrat les situacions difícils que ha de travessar l’Església i el món, amb els seus grans i nombrosos problemes i tensions, és possible viure la fe no desencarnadament, ni utòpica, sinó realista i oberta a la positivitat de la vida, deixant-se interpel·lar per la realitat i segurs amb la certesa de la fe.