Quan Grégoire t’explica la seva vida en un sol traç de brotxa, et fa l’efecte que l’Associació Saint Camille de Lellis que ell va fundar per donar resposta als malalts mentals que malvivien pels carrers de Bouaké, va ser una cosa fàcil i espontània, com l’esclat d’una flor en primavera. Però en Grégoire ja té 65 anys i l’Associació, que es va fundar el 1994 a Costa d’Ivori, en té 25. I no ha estat precisament un camí planer el que fins avui han recorregut ell i la seva dona.

El passat 20 de setembre, Barcelona va rebre una vegada més la visita de Grégoire Ahongbonon per tornar a sentir la història d’aquest camí. En aquesta ocasió, el motiu ha estat la presentació del llibre Grégoire, cuando la fe rompe las cadenas (Ediciones Encuentro 2019), una biografia de la vida d’aquest home i de l’obra que Déu ha realitzat mitjançant el seu sí. L’autor, el periodista italià Rodolfo Casadei, no ha volgut guanyar ni un cèntim per la publicació d’aquest llibre i n’ha destinat el 100% dels guanys per drets d’autor a l’Associació Saint Camille.

És curiós que tot a l’entorn de Grégoire és ple de detalls miraculosos com aquest.



«El 1971, amb 19 anys, vaig emigrar a Costa d’Ivori i treballava reparant pneumàtics», explica Grégoire, «no tenia cap formació, de fet no tinc cap formació. El negoci m’anava bé i amb 23 anys jo ja tenia un cotxe i em dedicava a fer de taxista. Em faig fer ric. Tenia una flota de taxis. De cop i volta, tot es va torçar». Gregóire mira als ulls de tots els qui ocupen les butaques de l’auditori de la Biblioteca Jaume Fuster, a la plaça Lesseps. «De petit, a Benín, sempre havia cuidat la meva fe en Déu. A Costa d’Ivori, ple de diners, vaig oblidar-me de Déu. I quan els diners es van esfumar, els qui fins aleshores m’havien fet costat, es van oblidar de mi».

Enmig d’aquella depressió personal, Grégoire va conèixer un missioner que cada any organitzava un pelegrinatge a Jerusalem. Aquest sacerdot va pagar el passatge a Grégoire i se’l va emportar a Terra Santa. I de nou, durant pelegrinatge es va produir un petit miracle: «El sacerdot va dir que cada cristià ha de participar de la construcció de l’Església posant una pedra, que l’Església és cosa de tots els batejats i no només de les monges o els capellans. Aleshores em vaig plantejar quina era la pedra que jo estava cridat a posar. I en tornar a casa vaig compartir aquesta pregunta amb la meva dona: quina era aquesta nostra pedra?».

Era l’any 1983. La primera intuïció va ser crear un grup d’oració que va tenir la iniciativa de visitar malalts a l’hospital. «A l’Àfrica, si estàs malalt i no tens diners, ningú s’ocupa de tu. Si tens un accident a la carretera, sí que venen els bombers i et porten fins a l’hospital, però allí, si no apareix algú que avali el cost de la teva atenció mèdica, ni et toquen». Als assistents a la presentació se’ls obren els ulls de sorpresa i indignació. «Vam descobrir que a l’hospital hi havia una sala plena de gent deixada allà sense tractament, perquè se’ls havien acabat els diners. Vam començar a ocupar-nos-en: els rentàvem i buscàvem diners per poder fer front al cost dels tractaments. Molts es van recuperar i els qui havien de morir almenys van morir amb dignitat. Vaig entendre per què Jesús es va identificar amb els pobres i malalts, així que vaig decidir buscar Déu en ells».

El 1990, buscant Déu en els malalts, Grégoire va trobar-se amb els malalts mentals: els oblidats dels oblidats. «Tothom passa de llarg quan els veu. Els tenen por. Els consideren afectats per un mal esperit. Jo també passava de llarg, com tothom. Però, un dia, en vaig veure un que remenava les escombraries buscant menjar. Vaig pensar “és Jesús que pateix en aquests malalts”. Feia por, però una veu dins meu em deia “si ells són Crist, per què tens por?”».



A partir d’aquell dia, Grégoire es va dedicar a observar on dormien, i ell i la seva dona van començar a portar-los aigua i menjar. «Va començar un vincle d’amistat». El 1993 els cedeixen un espai a l’hospital per atendre els malalts mentals i, allí va començar tot. Aquell mateix any van desencadenar el primer malalt mental d’un poblat. «No hagués pensat mai que allò estava succeint. Però va resultar més freqüent del que aleshores ens imaginàvem».

Cristina Puigjaner, representant de l’ONG Cesal, organitzadora de la presentació, li planteja una pregunta aparentment simple: «Quan vaig estar a la clínica Saint Camille, no sabia distingir entre malalts i infermers. Quin mètode seguiu per atendre els pacients?». Grégoire somriu: «No tinc un mètode. Un mètode seria aplicar quelcom que has après en una formació. El que fem ho hem anat definint amb el temps perquè no he tingut de qui aprendre-ho».

Explica que, una vegada, en aquell espai de l’hospital on atenien els malalts, la cuinera va marxar perquè no li podien pagar. Grégoire va explicar la situació als malalts i d’entre aquests una dona va dir que ella podia cuinar per a tots. Treballar va resultar ser un dels factors de recuperació més eficaços per als malalts. «El primer medicament del cervell és el treball». D’aquest descobriment ve que avui la majoria dels infermers de la Saint Camille són malalts recuperats. «Quan un malalt acabat d’arribar veu que qui l’atén és algú que pren el mateix medicament que ell, pensa “si aquest s’ha recuperat i ara pot treballar, jo també podré”».

A la Saint Camille sovint reben visites de psiquiatres francesos i d’altres països per veure com atenen i tracten els malalts mentals. Molts admeten no haver vist mai res de semblant i de no haver rebut una formació que els permeti prescindir de lligar els malalts amb corretges o que els ensenyi d’apropar-se a un malalt en crisi sense fer servir la força. «Jo no sé res, soc un reparador de pneumàtics. Buscant a Déu els pobres he arribat a aquests resultats.»

Ara s’han vist amb la necessitat de construir un centre per a toxicòmans. «Avui, les drogues són el gran problema de l’Àfrica» i els qui les consumeixen sovint contrauen trastorns psiquiàtrics. Grégoire confessa que aquests són més difícils de tractar perquè, d’entrada, cal allunyar-los de l’entorn que els proporciona la droga. Per això, el nou centre en construcció està ubicat a Dassa-Zoumè, lluny de nuclis grans de població, i tindrà capacitat per a 200 malalts.

Grégoire treu de la bossa unes cadenes que havien servit per lligar un malalt mental i dret, davant de tots els assistents, diu «Tot el que pugueu fer per tallar cadenes com aquesta només Déu podrà agrair-vos-ho com cal. Quan sortiu, no oblideu el que heu vist i el que heu sentit. A Costa d’Ivori hi ha milers d’homes i dones encadenats que desitgen trobar la llibertat. No els deixeu morir encadenats. No els deixeu morir encadenats. El Senyor us dirà “quan tenia gana em vau donar de menjar, quan tenia set em vau donar de beure, anava despullat i em vau vestir, era foraster i em vau acollir, estava malalt, empresonat, encadenat, abandonat pels carrers i em vau venir a veure"»

Marxem tots amb dolor i amb esperança. Qui sap mentre pugem les escales estem meditant quina és la pedra que estem cridats a posar per a la construcció del Regne de Déu.

Per fer una donació, fes clic aquí