Estimats amics:
Per què val la pena peregrinar a Częstochowa? Només qui sigui conscient de la naturalesa del gest podrà tenir raons adequades per adherir-s’hi.
És prou significatiu que es dugui a terme des de fa tants anys -no s’ha de donar per descomptat-; això vol dir que la proposta ha copsat i copsa encara una necessitat, en un punt d’inflexió decisiu per a la vida: el final dels estudis de batxillerat o de la universitat.

Pocs gestos ens remeten tant a la nostra necessitat com una peregrinació a peu, per l’esforç i el cansament que comporten. Sempre recordo una frase de don Giussani: “Un individu que hagi tingut a la vida un impacte dèbil amb la realitat, perquè,per exemple, ha hagut d’esforçar-se molt poc, tindrà un sentit escàs de la seva pròpia consciència, percebrà menys l’energia i la vibració de la seva raó”, (El sentit religiós. Encuentro, Madrid 2004, p.139). Pot adherir-se a la proposta qui ha intuït que pot ser adequada a la pròpia necessitat. Ara bé, aquesta intuïció només pot ser verificada fent camí. L’Església sempre ha vist la peregrinació com un paradigma de l’existència: la vida és un camí. Els medievals parlaven de l’homo viator, l’home que fa camí.
És a dir, qui va a Częstochowa és per adonar-se de la naturalesa de la vida, com va recordar el papa en la seva trucada telefònica a l’inici de la peregrinació des de Macerata a Loreto: “peregrinar és caminar. És fer en una tarda el que es fa en tota una vida: tirar endavant”. Tota la vida! Però què vol dir tirar endavant? El papa Francesc ha estat molt precís: significa anar a l’encontre de la plenitud, la plenitud de Jesús” (8 de juny de 2019).

Tanmateix, algú podria observar: “jo ja tinc clares les raons de les meves intencions: tinc un camí traçat, parella i, pràcticament, la meva vida resolta”. Però, aleshores, per què anar-hi? Per descobrir que un no té la vida resolta del tot, perquè la necessitat és tan profunda que cap imatge que ens haguem fet basta per satisfer-la completament. Com ja sabem, la necessitat del cor no la satisfem mai amb els nostres intents solitaris.
La peregrinació us recorda que no esteu pas sols, que no se us ha abandonat a la vostra sort amb els vostres intents, sinó que hi ha algú que us diu: “anem, anem junts a descobrir com es fa per viure”. Si deixeu espai al centelleig de consciència que hi ha en vosaltres, consentireu a Crist i a la Mare de Déu que puguin respondre al vostre desig de vida i de futur.
D’aquesta manera descobrireu que només Crist pot respondre a la necessitat il·limitada del cor. Com diu sempre Giussani: “Crist s’ofereix a si mateix com a resposta a què soc “jo”, és a dir, a la nostra necessitat humana, “i únicament el fet que jo prengui consciència de mi mateix de forma atenta i també tendra i apassionada em pot obrir de bat a bat i posar-me de disposició de reconèixer, d’admirar, de donar gràcies, de viure segons Crist. Sense aquesta consciència, fins i tot el nom de Jesucrist esdevé un simple nom” (Los orígenes de la pretensión cristiana, Encuentro, Madrid 2001, p. 9).

Per tant, mireu amb serietat la vostra necessitat i això us omplirà de raons per caminar. La peregrinació serà, per a cadascú de vosaltres, un gran gest de petició: poder viure a l’altura de la plenitud que tots desitgem i que Crist ha dut al món. Per partir cal no haver arribat a lloc; no és necessari tenir-ho tot resolt. Vosaltres sortiu a l’encontre de la plenitud precisament perquè no us sentiu complets.
Recentment, he tingut ocasió de llegir una carta oberta dirigida a Bernard-Herny Levy i escrita pel novel·lista Michel Houellebecq: “em resulta penós admetre que he sentit diverses vegades el desig de ser estimat. Reflexionar-hi mínimament em convencia cada vegada, naturalment, de l’absurditat d’un somni com aquest (…). Però la reflexió no hi podia fer res; el desig persistia i he de confessar que persisteix encara”. L’autor és l’emblema del nihilisme, per al qual tot sembla acabar en el no-res; el seu pensament li diu que és una bajanada absurda només el fet de pensar-hi, “però la reflexió no hi podia fer res”, perquè “el desig persistia i he de confessar que persisteix encara” («La vida es rara», de F. Sinisi, Huellas, n.6/2019, p. 47). El temps posa en evidència que el desig de plenitud que ens constitueix persisteix, fins i tot en un home que creu que tot acaba en el no-res. El temps il·lumina la irreductibilitat de les nostres exigències.

Cadascú de nosaltres ha de decidir si es vol refiar dels propis raonaments o d’allò que malgrat els nostres límits i les nostres fragilitats roman viu: una irreductible exigència de vida. En mig de l’esfondrament de tot, hi ha quelcom que no s’esfondra. Vosaltres aneu a Częstochowa per seguir i donar espai a aquest “irreductible” que hi ha en vosaltres.
Reflexionem una mica sobre la nostra experiència: de vegades ens sorprèn que certs dinamismes, que no ens pertanyien, comencen a fer-se nostres, quedem esbalaïts en veure certs fruits de la nostra vida. Son dinamismes i fruits que no ens hem donat nosaltres mateixos, ja que han madurat en nosaltres perquè participem d’un lloc, la comunitat cristiana, dins la vida de l’Església.
Caminant vers la Mare de Déu negra recordeu que, per ajudar-nos a entendre a què ens crida -quins fruits vol generar en nosaltres-; el Misteri no ens deixa mai sense signes. De vegades és molt discret en el suggeriment i depèn molt de la nostra disponibilitat a seguir els signes que Ell ens posa davant. Per això, pareu atenció i deixeu-vos sorprendre per allò que veureu, per les trobades que tindreu.

Us agraeixo el testimoni que em doneu amb la vostra decisió de concloure els estudis de batxillerat i universitaris amb una peregrinació tan atrevida. Acolliu l’exigència de plenitud que teniu -que tenim- al cor i porteu-la a la Mare de Déu també de part meva. Gràcies.